dissabte, 11 de setembre de 2010

FLOR DEL TEMPS


Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet fosc, i no he vist els núvols.

("El distret", Gabriel Ferrater)


Neix a la nit de les butxaques. Diuen que és aèria, que viu sense terra, només de l'aire. Altres expliquen que té pètals com escates, que és com una serp de vidre invisible. Ningú no ho sap del cert. L'única certesa és que és inabastable. Sembla inofensiva, però us omple els ulls de núvols que passen rabents, de dies que moren sense records, de nits que neixen i s'obliden.

Com el sol, no es pot mirar fit a fit, perquè la seva brillantor us enlluerna, i us podria encomanar el verí del vertigen: si us ha tocat el seu polsim maligne, serà un no viure, perquè no podreu parar. D'un cap de dia a l'altre, se us acumularan urgències imaginàries, caminareu per ciutats invisibles i enmig de gent fugaç i anònima.

Però si un capaltard goseu aturar-vos, i fiqueu per un moment les mans a les butxaques oblidades...mirareu els núvols i veureu com es mouen, lents, vius i majestuosos com grans balenes mig adormides. Us recordareu de mirar enlaire pels carrers i veureu noies que es pentinen als balcons dessota els quals passàveu com a autòmates; veureu prodigis.

Sentireu respirar algú i sereu vosaltres, que encara sou petits i bufeu llavors; sentireu l'aigua a la pell, i sereu peixos. Sereu aigua, sereu herba, sereu formiga. I planeta.

Quan feu les paus amb la flor del temps, començareu a viure.

6 comentaris:

Xamsenegal ha dit...

Ostres, Roser, cada flor que escrius voldria haver-la escrit jo. Quina meravella, i quanta raó que té la teva flor. Petons,
mo

Jordi ha dit...

Sempre m'han agradat les teves flors, Roser. Petites meravelles d'aquest jardí de lletres que ja fa temps que conrees. Avui neix aquesta flor de temps que essent flor és també fruit. Fruit de la teva maduresa,
que, més que una nova eina, deu venir a ser com una nova manera de fer anar les velles eines. Benvinguda aquesta flor que a nosaltres ens donarà núvols per mirar i que a tu ja t'ha donat l'ofici d'"ajardinar".

Toni ha dit...

Aquesta sí que és una flor inabastable... Més que els núvols, que passen com balenes adormides.

Roser ha dit...

Gràcies, Xamsenegal.Jo també voldria haver escrit moltes coses que m'agraden, com ara la poesia que encapçala flor...crec que formem part d'un imaginari col.lectiu, de fet.
Gràcies, Jordi. Velles i esmussades, les eines, de fet...
Gràcies, Toni: he incorporat la paraula "inabastable" a la flor, m'ha semblat que tenies raó i que hi era indispensable.
I gràcies, Lluís Toran, perquè em vas suggerir la flor.

Pei ha dit...

Malauradament, m'ha tocat el polsim maligne, m'afanyo per desempallegar-me'n pero és enganxós i no marxa facilment. De moment nomes trobo petites ecletxes per on mirar de reüll les noies que es pentinen.
M'encanta aquesta flor, és realment bonica de llegir.

Roser ha dit...

Gràcies, Pei. I cuida't!