dilluns, 27 de setembre de 2010

FLOR DEL TEATRE

Per al Gall (Grup d'actors del Llçanès), que fa vint anys


Es tanquen els llums. Es fa el silenci. S'obre el teló.

La flor del teatre obre lentament els seus pètals de llum de colors, amplíssims. I la màgia d'un temps fora del temps comença.

Homes i dones de debò es transformen i són algú que ja no hi és, o algú imaginat, algú somniat. Es transvesteixen i donen veu a emocions intemporals i fondes, antigues. Són la nostra història, que surt de la pols dels llibres i es fa llàgrima salada o rialla encomanadissa...

L'espectador, des de la platea fosca, assegut en una cadira que és com el seient d'un viatge espacial, es torna ingràvid i buit: passa a ser, ben just, una gerra per contenir aquesta força: la paraula que el farà plorar quan toqui, impensadament, un dolor potser oblidat; el gest que el farà riure, la bellesa que tiba una esgarrifança petita a la pell del crani.

S'obren els llums. Els aplaudiments esclaten. Es tanca el teló.

Quan l'obra que s'ha fet tan curta acaba i els espectadors, dempeus, aplaudeixen... originen sense saber-ho corrents d'aire que pol.linitzen la gran flor encesa. Se'n van mig marejats, sacsejats i sense saber que porten, a les butxaques de l'ànima, els fruits invisibles de la gran flor.

I si la sortida s'escau que és a l'hora exacta de les bruixes, just quan la lluna plena surt de darrera un núvol, els fruits deixaran caure la llavor. S'acomplirà el prodigi: el noi o la noia més joves, que acaben de sortir del somni de la infància, quedaran tocats per la màgia del temps fora del temps i seran, per sempre, actor o actriu: saltimbanquis i acròbates del gest, de les emocions, de les paraules.

2 comentaris:

joan ha dit...

Aquest blog ha fet una florida que no hi ha qui l'atrapi...
Hauré de buscar una flor de pausa tranquil·la per poder-les llegir i olorar totes!

Roser ha dit...

Gràcies, Joan!
Sempre és bo, buscar una pausa tranquil.la...