M’agrada despertar a poc a poc, un a un, els pètals del
teu cos adormit. Desvetllar amb besos petits, com de rosada,
la carena ampla de l’esquena, la platja rodona de les natges,
el pendís suau de les cuixes, la sorpresa dels peus.
M’agrada omplir de remor secreta els buits de les orelles,
pentinar els camins sedosos dels cabells, trobar la paraula
màgica que obre la cova del tresor de les parpelles.
M’agrada trobar, des de les puntes dels dits, els camins
ocults de l’aigua dels gorgs del ventre. Endevinar i compartir,
potser, els teus somnis, mentre l’aigua de la llum del dia
s’enterboleix a la finestra oberta i entra una sentor calenta
de flors acomplides, de pol·len vençut.
Encara dorms. Ara, ha lladrat un gos. Ha passat un cotxe.
Ha caigut un estel. Ha plorat un nen.
Vetllo. Espero que floreixis. Tot està bé.
El sol, indecís, s’ha aturat a mig camí de ponent. El vespre,
expectant, ens mira. Tot ens espera. Tot ens pertany.
T’acostes i caus d’un somni que ha fet inèdit el tacte del
teu cos: tebiesa concreta d’ara, d’avui. L’esgarrifança petita
que et desvetlla. El remoreig de torrent a les mans. Un foc
petit encès a la nit dels llavis. L’aigua ardent de la llengua.
Les fogueres dels dits.
El sol, rabent com un cometa, se’ns ha endut ponent enllà.
Una fosca de vellut d’estiu entapissa les hores. Arreu, les
flors domèstiques dels focs del sopar s’encenen.
Dormim. Ha lladrat un gos, ha passat un cotxe? Tot ens
pertany. Tot ens espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada