FLOR D’AIRE

Per a l'àvia Caterina, que em va conèixer però no puc recordar...

Les acàcies belluguen els rengles de fulles petites, com si
fossin moltes mans de molts dits. Fa un dia net. La mica de
vent ha escombrat els núvols, les calitges, la pols, i tot es veu
més viu, com acabat de pintar. Els horitzons són més ben
retallats, més concrets, i semblen més pròxims.

Quan fa un dia així, et vénen ganes de treballar: les hores
són més dòcils i més flexibles. Cap al tard, amb el cos cansat
i tranquil, encara pots passejar i assaborir a petits glops l’aire
net i tebi, i veure la claror que s’allargassa, opaca i manyaga,
com una serp blanca que s’esmunyís lentament pels carrers.
Tan lentament que ni la veus, la fosca, omplint el racons, a
l’aguait, àvida.

Perquè sempre té un aire furtiu, la nit. Ve que no te
n’adones, i no saps mai si s’ha instal·lat de cop o si ha vingut
de puntetes. El cas és que ja és mestressa de tot: llepa
dolçament els colors, els marceix de mica en mica, s’empassa
la claror com si fos un embut.

Llavors (i només en dies així) s’obre inesperadament la
flor d’aire. Invisible i etèria abraça, com un paraigua finíssim,
tota la ciutat. Els seus pètals esborrifats freguen per un instant
els portals més recòndits dels carrers més estrets, i les àvies
senten una esgarrifança de vida que les envigoreix. Baixen
pausadament les cadires als portals, i seuen de cara al carrer
negrós i amarat d’una insòlita tendresa, sota les banderoles
de roba estesa dels balcons.