dijous, 9 de setembre de 2010

FLOR DE FOC


Vaig escriure la "flor de foc" ja fa anys, quan va morir el meu pare. Ara, que ha mort el pare d'una bona amiga, la Franca de Genoni, a Sardenya, em serveix per acompanyar-la en el dol.


Quan el silenci esmicolat al ventre madur dels núvols de l'hivern es torna neu; quan els pobles petits i encrostats a la terra nua s'arrauleixen com un ramat contra el fred; quan els fruits de la tardor ja reposen a les lleixes, envasats i guardats; quan els geranis ja són a cobert i les àvies fan peücs i mitjons i jerseis de llana amb tots els colors de l'estiu...llavors, a cada casa amb la porta ajustada (però no tancada, perquè els amics i els veïns, i els gats, puguin entrar) neix, domèstica i viva, la flor de foc.

Els seus pètals, efímers i mòbils com papallones, fan florir la fusta morta en una última primavera incandescent. Tenen tots els colors del cel al capvespre, tots els colors del cel al matí. Fins i tot, al cor mateix de la fusta transfigurada, hi ha un instant fugisser de blau prim i intemporal d'aigua marina.

Les flors de foc crepiten suaument, potser com un caramel de maduixa a la boca d'un nen petit, potser amb remor de pluja somorta: guspireja l'aigua, guspireja el foc? i somouen un pòsit de records del pare, o de l'espòs, o de l'avi, que fa tan poc que és absent...

Fa tan poc que era aquí: assegut a la cadira (la seva cadira) amb els pocs cabells blancs com fils de neu i amb les mans que el dolor havia tornat primes i fines, quasi transparents.

Fa tan poc que era quí, amb la guspira dels ulls encesa però incombustible, com aquest foc que es renova cada hivern i que ell atiava o gomboldava amb una paciència tranquil.la que ens abrigava: del fred del cos, del fred del cor.

La flor encesa del foc ens parla a cau d'orella: tan poc, tan poc, tan poc...

Els pètals de les flames, com ales de papallona, com ombres d'aire, se'n van xemeneia amunt, s'emporten cel enllà l'enyorament.