Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 16 de setembre de 2010

ROSA DE CARN



Vaig escriure aquesta "flor" ja fa temps, també, dedicada a la Deli, que estava esperant el Guillem. Ara voldria dedicar-la a la Montse i l'Anna, que han tingut fa poc les seves criatures.



(Amb la complicitat de René Magritte
)

La seva llavor creix, tan quietament com una nevada
nocturna, a la magrana del ventre misteriós de les dones
estimades. Encara ningú no ho sap, i ella ja sent el camí
imparable de l’aigua dels ulls, del bassal dolç de les sines, de
la font de les mans: la pluja petita de les hores adormides.

Quan el secret és compartit, la pluja es torna fecunda i
mansa. La llavor, minúscula, tancada dins la seva petxina
d’ombra, creix. I cauen els dies, madurs, les hores com
branques d’un arbre invisible.

Fins que la flor de carn de dona, tan fràgil, esberla el temps.
No una roca, ni un tro, ni una muntanya, ni un meteorit:
només l’alè que es trenca, les cames baldades, el ventre com
un vertigen de dolor: un xuclador, una aigua pregona, un gorg
de temps de fondària insondable.

Una rosa de carn i de sang, i s’esdevé el prodigi: l’infant
neix.

Només l’estupor, la sorpresa tan vella i tan nova: un miracle.

L’infant plora.

Tota l’aigua dels rius i dels mars i dels núvols convergeix
en aquest plor. L’aigua perduda, l’aigua rabent, l’aigua aturada.

Només una rosa de carn. I l’infant és al món.