Els carrers seran sempre nostres!

dimarts, 21 de setembre de 2010

FLOR DEL DIA QUE NEIX


Meditative Rose, Salvador Dali (1958)


Per a la Nit, especialment.

Pot florir, sobretot, els dilluns, aquests dies condemnats
per judici popular a l’exili de l’alegria. Encara més si allò que
esperaves del diumenge (sempre n’esperem massa, dels
diumenges!) no ha respost a les teves expectatives.

Dilluns. T’aixeques amb un buit estrany al pit i espolses
els llençols encara tebis i en cauen els trossets escampats i
trinxats del cor perdut.

I te’n vas així, a corre-cuita, amb el cafè amb llet mal
posat i amb el cor soldat ficat de qualsevol manera al forat
balder del pit.

Encara és fosc. Entres a l’autobús ombriu amb els ulls
girats endintre i sense voler veure res. Però es fa clar
lentament, malgrat la teva indiferència. S’encén el llevant
amb una bellesa esclatant i indiscreta, impossible d’ignorar:
amb la boira esqueixada i daurada i els arbres nus brodats
nítidament a la carn rosada i groga i blanca del cel.

Llavors et creix a la butxaca, dins la mà closa, la flor
pressentida, fràgil i efímera, del dia que neix.

Algú et saluda pel teu nom.

Algú et somriu.

Ets viva; ets viu. Tota la llum del passat d’una estrella es
vessa, com un miracle, damunt del teu present.

La flor tot just insinuada del dia que neix tremola i mor a
totes les butxaques on els peixos de les mans busquen recer.

El cor apedaçat és un caliu somort de brasa dins el pit.