Per al Lluís, que el dia 9 fa anys...
Com el seu nom indica, és extremadament efímera i fràgil. Blava, amb un sol pètal acampanat i soldat, quasi transparent, enfiladissa. Té un batall blanc al fons de l'embut misteriós.
Sol néixer als primers cabells blancs, quan us heu dutxat per treure-us la malenconia i,impensadament, us va a veure un amic sense avisar. Un amic de sempre, que feia dies i dies que no havíeu vist. Llavors us mireu de corre-cuita al mirall, per agençar-vos una mica: se us han revifat els ulls i la pell, els cabells nets...Si us hi passeu els dits, veureu l'esclat de la campaneta blava que s'hi gronxa, diminut.
I ja esteu a punt. Tant se val què fareu o què direu: les paraules brollaran com una petita pluja. I quan es faci un silenci, i us mireu francament als ulls, sentireu el dring inconfusible de les campanetes respectives.
4 comentaris:
Moltes gràcies, Roser ! Que em dediquis aquesta flor té quelcom de màgic. O potser tens el do de la telepatia....
I ho dic perquè en aquests darrers dos o tres dies, dec estar envoltat de campanetes blaves, ja que em moc en les condicions òptimes pel seu neixement.
Una abraçada
Lluís
Me n'alegro!
Demà matinaré. I abans, quin gust haver llegit les teves paraules... no sóc en Lluís, i no faig anys encara, però si dies... Per a mi, les campanetes blaves estan al pensament, com el roser de vellut, i els dos bedolls. molt aviat, imperceptiblement, el ritme de la tardor serà el director d'orquestra d'aquests actors que tant admirem.
Gràcies, Carme. I bona tardor!
Publica un comentari a l'entrada