FLOR DE LLIBERTAT

Per sort nostra, és una flor resistent,
que pot sobreviure llargues gelades
i que pot suportar, també, estius de foc xardorosos.
És tan efímera com tenaç;
pot ser tan fràgil com un bri d’aire,
però tan forta com un huracà.
Creix a les mans dels presoners, malgrat les manilles,
nia als cabells embullats dels nens intemporals
i omple les faldes enyorades de les àvies joves.
Quan es commemoren i es celebren genocidis,
quan es repeteixen genocidis
en nom d’un pretès "nou ordre internacional",
la flor de llibertat, larvada,
dorm sota un llarg hivern inhòspit.
Quan esclaten les guerres al país dels dictadors pobres,
o quan es coven les guerres al país dels demòcrates rics,
la flor de llibertat, colgada,
dorm ben endins de les llavors petites.
Però torna a germinar com pot,
on pot,
quan pot:
als manifestos valents dels pacifistes
o a les armes nues dels guerrillers que sobreviuen.
La flor de llibertat neix també, sovint, als llibres
que els inquisidors, abans, cremaven
i que els inquisidors, ara, publiquen
amb lletres d’or inabastables.
És blava com el mar sense residus,
o verda com els boscos abans dels incendis.
És groga com l’olor del pa calent dels pobles,
és vermella com la sang del dolor feliç
dels parts silenciosos.
És, potser, blanca com les cartes d’amor no escrites,
o té el color insubmís dels instants irrepetibles.
Té tots els colors: però serà sempre invisible
als ulls venuts i buits dels poderosos.