dimecres, 16 de juny de 2010

ENTRE BELLESA I DOLOR


Quan ja no tinguis cap paraula

parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.



(Manllevo aquesta poesia del bloc Tinta xinesa, de Biel Barnils, que l'ha manllevada de Lluís Solà, l'autor. M'ha impressionat profundament. És una poesia que es pot escriure a les parets de casa, per recitar-la cada dia contra tots els maleficis, com una oració).


Presentació del llibre Entre bellesa i dolor, de Lluís Solà. Vídeo de El 9 Nou.

4 comentaris:

joan ha dit...

gràcies, roser!

Roser ha dit...

De res, Joan, no és pas meu, el poema, ja m'agradaria...té una força increïble!

joan ha dit...

Ahir vaig imprimir el poema per tal de poder-lo rellegir i, potser memoritzar-lo. Quan vaig sortir de la feina caminava pel carrer Manlleu tot llegint-lo. De reüll vaig veure que estava apunt de topar amb una persona, vaig aixecar el cap i ... era el Lluís Solà!
Només vaig saber dir-li: "Mira que porto", tot ensenyant-li el paper. Ell no em coneix, li vaig explicar tot a corre-cuita. I després, agafant-li la mà la vaig donar les gràcies. No sé si va saber perquè li donava les gràcies, no crec que s’imagini com el seu poema m’ha dit les PARAULES exactes i justes que necessitava en aquest moment. Em va donar records per a tu. Gràcies una altra vegada per penjar el poema al blog.

Roser ha dit...

Ostres, això que expliques és sorprenent. Casualitat? Destí?
Jo també tinc ganes d'aprendre la poesia de memòria; d'etrada ja és com si l'estessis sentint: no en va Lluíss Solà és també un home de teatre.