Sóc només pols, però em penso estrella.

divendres, 12 de novembre del 2010

SOL DE TARDOR





Arriba la tardor i tornem a fer les paus amb el sol que, fa quatre dies, defugíem. La calor aclaparadora que ens feia buscar ombres ja ens sembla un passat remot...

Ara el sol és tebi i amable com un gat adormit: li pots passar la mà pel llom suau i no es desperta. I jugaries amb les fulles del terra, si no fos que ja no ets cap criatura i seria mal vist. Fas veure que escombres el portal, doncs, i t'emportes a dintre les fulles dringadisses, fetes d'un vidre molt fràgil, com de paper. Les poses a les brases com si fos una ofrena, i el déu del foc se les empassa goludament, amb un xiuxiueig que sembla agraït.

I surts a veure com la llum, tan dòcil, fa l'ullet amb les finestres i daura els arbres; com la mica de vent arrissa els núvols i et tornar a portar les fulles de colors just al portal; com la mica de fred et surt d'un revolt d'ombra, com un gat d'aigua.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

un sol amic, un sol que acarona, un sol que s'acomiada durant una temporada. L'enyorarem

Roser ha dit...

I tant!