Novembre. La claror transparent d'uns dies radiants s'ha transformat en gris tou de núvols i aigua de plorar, que diu el poeta. Dins del somni, no feia fred però nevava mansament: era una neu manyaga però traïdora, s'obrien avencs arran de peus. Falta llenya per al foc a terra, falta escalfor al cor. Seria bo poder ficar-se a la cova de l'hivern i dormir llargament, fins que la primavera ens avisés dels nous aires.
Novembre, cava i sembra, que diu la dita. Cava el terròs del cor balder i sembra tossudament l'alegria, ara tan petita com una llavor negra.
L'incendi enganyós de les fulles amaga fragilitats insospitades. Quin devessall de colors al terra, com voldria endur-me a casa aquests grocs afruitats que semblen tan vius, aquesta flama encesa d'una blada que fa cantar el bosc sencer amb música vermella.
A la finestra de ponent, les fulles caigudes despullen el paisatge i sorprenc intimitats d'un pati que ara mateix em sembla desconegut. Un gat em mira amb recel. Els seus ulls tenen el color exacte de la tardor suspesa en un racó del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada