S'acosta un pitroig i de seguida alça el vol, com una fulla que caigués a l'inrevés. Algú, molt a prop, va serrant llenya per a l'hivern, i em reca una mica el silenci estripat pel mossec continu de l'aire. Però m'imagino la llenya apilada que dóna tanta confiança, a les portes de l'hivern. Mires els troncs i en calcules la durada de la flama: aquest per encendre, aquest cremarà bé, aquest pot durar una llarga nit...
Al balcó, el sol encén i esborra una línia prima de teranyina que gronxa. I penso que a vegades, o potser sempre, pengem així, del temps: d'un fil molt prim. Anem amunt i avall amb urgències potser fictícies, que no se'ns escapi cap tren, i mentrestant ens fuig l'ocell que s'acostava o una transparència de llum.
El camí és l'arribada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada