Si plou a l'estiu, és una festa de núvols que es fan i es desfan, ràpids, al calidoscopi del cel.
Quan he de marxar, ha parat. Només em frega la galta una ombra d'aigua. Però al cap d'una estona cau la cortina sencera, decidida, i ens ho mirem des de la finestra de cal metge, on els avis porten paraigües grans, previsors:
- Quan he sortit espurnejava, i he pensat: "no em fotran pas"...
Espurnejava: em corprèn sentir la paraula exacta, aquesta delícia precisa i, alhora, contradictòria. Perquè espurneja i guspireja l'aigua, però també espurneja i guspireja el foc. I espurneja l'emoció antiga d'una paraula tan ben trobada que ens abraça dins la metàfora col.lectiva.
"It's spitting", diuen els de Manchester, amb una analogia diferent, però que curiosament també pot referir-se a l'aigua i al foc. I és que no hi ha res més vital que l'aigua: som aigua, som foc. Som temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada