El cos té uns límits estrets i estranys. Un mil.límetre més enllà, i ja no ets tu. Pots sentir la tebiesa de l'altre, però no ets l'altre. Pots tocar l'arbre, però no ets arbre. Pots veure l'ocell, però no pots volar...
La ment limita al nord amb el record, que flueix i es distorsiona com un riu. Queda molta aigua oblidada, pel camí. Limita a l'est amb el desig d'aurores i a l'oest amb passats recents, incandescents. Limita al sud amb els futurs incerts.
Som cruïlla.
2 comentaris:
Com sempre, els teus textos fan pensar... però el que més m'ha fet pensar és quina relació té en Harold Lloyd amb el text en qüestió.
Bona pregunta!
A la seqüència de la pel.lícula, es veu algú penjat d'un rellotge, a punt de caure. El text parla dels límits de la ment, que també són els del temps: records distorsionats, futurs incerts, etc.
Crec que tots pengem, d'aguna manera precària, del rellotge del temps...
Publica un comentari a l'entrada