Sóc només pols, però em penso estrella.

divendres, 4 de desembre de 2020

HABITANTS DEL FORAT NEGRE

Ens van dir que sense petons es podria parlar de tot. 

Que si condemnàvem amb la requerida contundència l'amor i l'afecte, no quedaria línia vermella dempeus i tindríem la legitimitat i la força que aleshores ens mancava per lluitar pels nostres horitzons personals i intransferibles. Que hi teníem tot el dret.

 Vam fer nostra la proposta. Del dret en vam fer deure, i del deure solitud sensitiva. Primer es van desar tots els petons en calaixos de distància, les carícies en armaris d'autoenganys i les abraçades i el desig en foscos baguls de negació. Els pocs t'estimos que encara es pronunciaven es feien en veu més baixa que el silenci, fins que la seva fonètica i el seu significat van mutar en emoció quàntica abans de perdre's per sempre entre les bardisses del cosmos.

 Per l'asèptica pica on es feia veure que es negociava la felicitat es va escolar tot, va fugir tot, es va perdre tot. El temps va deixar de cop i sense supervisió autoritzada el tractament d'homeopatia euforitzant i el seu batec va esdevenir caos. 

Quan vam començar a sospitar que allò que tocàvem no era sinó la insuportable distorsió d'allò desitjat ja era massa tard. El món s'havia mogut en fals, la humanitat jeia pels racons, entre vòmits d'amenaces i aigües fecals de culpa, moribunda d'enyor. Vençuda.

 Ens van dir que sense petons podríem parlar de tot. I ens ho vam creure. 

 Xavi Jiménez, 2019 

 

 Tinc un ordinador que és com una cafetera. Cada cop que l’engego em transporta a l’any 2002, i no funciona fins que el torno al 2020: mes, matí, tarda, hora, minuts. No puc evitar que això m’afecti. Mentre faig córrer el cursor arrossegant els anys endavant, la memòria se me’n va a temps passats, involuntàriament. Què va passar, el 2002? On era? Què pensava?

 O potser aquell any segueix existint, en un univers paral•lel? 

Quan, ja fa temps, vaig descobrir que, segons Einstein, la matèria i l’energia són el mateix, en el fons, relacionat amb la velocitat de la llum, em vaig començar a fer moltes preguntes. Perquè les implicacions filosòfiques d’aquesta fórmula tan coneguda són importants. Revolucionàries, diria.

 Més endavant, les teories de la incertesa encara m’han fet ballar més el cap: allò de, si mires, canvies el que és mirat. Tinc un amic que es confessa habitant del forat negre, a les xarxes socials, i us confesso que, de fet, també m’hi sento. En teoria, tots i totes devem ser habitants d’un forat negre passat o futur. Tan atapeït de llum que ni se’l veu; tan dens que només es pot intuir per la deriva de les estrelles al seu voltant. La qual cosa deu voler dir que també som habitants de la llum. Però, ara, mateix, crec que ens volen fer creure que només som ombres.

 Perquè, de debò: qui ens ha mirat, aquest 2020? Ja sé que no som pas més que el plàncton dels oceans (grumollets d’aigua) o habitants diminuts del sistema solar d’un àtom a la deriva. Ja ho sé. Però, en canvi, ens aferrem a les rutines com si ens hi anés la vida, i viure en perímetres establerts ens fa sentir poc més que polígons tancats i plans entre les pàgines d’un llibre de primària. O una flor seca dins d’una carta d’amor esgrogueïda.

I, per molt que filosofem o no sobre aquesta cosa que en diem temps, continuem esclaus dels calendaris i dels miralls perquè vivim penjats de les setmanes i dels mesos i dels dies i volem saber quin dia és i on som només en despertar-nos i obrir els ulls. Dilluns? Dimarts? Dimecres? Confinats amb bars o sense? Al municipi o a la comarca? A Catalunya?

 Ens anem acostumant a no mirar lluny. La nostra miopia és progressiva.

Perquè els miralls ens diuen sempre que ens fem vells. Mai no som la més bonica, tot i que sempre perdem les sabates transparents i la memòria corcada dels balls a cada toc de queda: que ara no arribem ni a la mitjanit, i les carrosses s’han quedat immòbils als garatges desnonats.

 Mentrestant, passem de tenir una feina precària a no tenir-ne; de tenir un negociet a ofegar-nos en deutes; de tenir poca salut a tenir, a més, molta por; de tenir uns drets precaris a sentir-nos malmirats si gosem alçar una pancarta que no sigui feta amb tinta invisible.

Que la pandèmia no ens faci malmirar ningú. Que les mans no se’ns glacin colgades ben endins de la nit de les butxaques, orfes de tendresa. Que no ens oblidem de somriure, mentre fem ganyotes d’amagat al mirall dels dies precaris.

I ja està dit. Si ara hi ha qui ho llegeix, les paraules mirades ballaran sota els seus ulls.

1 comentari:

Antoni ha dit...

La conclusió de tots dos escrits és, clarament: hem da guardar, ben conscients, els petons no fets per dificultat sanitària, i, tan aviat com sigui possible, fer-nos tots els perduts, sense deixar-ne cap. I, fins i tot, fer-nos-en uns quants més per si de cas, més endavant, ens diuen que tampoc no es pot.