Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 28 d’octubre de 2020

MENJO UNA POMA

 




Per al Joan, que sempre em desvetlla les paraules.

 

Menjo una poma.

La vaig trobar al bosc,

enmig d’un tou de fulles

que la tardor li havia preparat.

És ben groga, una mica macada.

Fa dies que va fent sucres per dins,

i ara se’m barregen a la boca

amb una saliva que sembla, i potser és,

feta de records.

Encara estimo l’eixida i les pomes

que maduraven a la palla

de la meva infantesa.

Encara sento l’olor que s’escampava

per l’escala, i veig el sostre baix,

la casa tan protectora.

La poma se’m desfà i recordo

petons furtius que feien

un gust i una olor semblants.

Devia ser molt jove, perquè el cos

em tibava com una poma verda

a la branca més alta, intrèpida

i potser a punt de caure.

Ara mastego a poc i poc i miro el cel gris

travessat d’un sol imminent, com si fos

el borrissol tebi d’un ocell petit

que lentament, al niu, es desperta.

Desperto. M’empasso d’un mos

el dia que em creix.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Cap comentari: