Sóc només pols, però em penso estrella.

dijous, 30 d’abril de 2020

Curset de descripcions on-line: la pràctica



Des del terrat, mirant cap a l’est...






Des del terrat tinc una bona vista. Veig una casa de tres pisos, amb un terrat petitó, enrajolat de color de gos com fuig. No en surt gairebé mai ningú Ens separa un carrer estret entremig, i tot seguit una gran allargada, com un dia sense pa, de tres blocs de pisos seguits, amb cinc pisos d’alçada, plens de finestres a vessar, una al costat de l’altra. Aquest pilot de finestres no m‘aporten res d’interessant, ja que no hi surt mai ningú. Com per art de màgia, de tant en tant hi veig roba estesa que alegra les parets del bloc... però tant com hi és, ara ja no hi és!

El què m’agrada més és poder veure els patis del darrere dels que tenen el privilegi de viure a la planta baixa, on hi ha més moviment...

Avui us explicaré com és el primer pati, el que està més a prop del meu pis.

És rectangular, no gaire gran, però ressalta el color del terra, l’han entapissat de color verd fosc, com si fos una taula de jugar a billar. Hi tenen molt poques coses: tres jardineres insípides, sense flors, dues cadires de braços de plàstic, platgeres, d’aquelles que s’estiren una mica enrere, uns fils per penjar-hi la roba i una caseta de gos que no utilitza ningú, ja que tenen un gos petitot que sempre viu a dins amb ells.

El gos pota-curt em fa pensar en el cafè: té l’esquena negre i la panxa del color de l’escuma del volt de la tassa.

En aquest pis viuen, a part del gos pota-curt, una parella bastant jove amb un fill d’uns cinc anys. He observat que el pare, a part de seriós, és molt meticulós quan penja la roba perquè s’eixugui, l’estira i estira moltes vegades, perquè no l’hagi de planxar, m’imagino jo. A la mare, gairebé no la veig mai. Si fa sol, els caps de setmana, a vegades s’estiren a les cadires de plàstic amb el banyador per prendre el sol, que tant sols els arriba cap al migdia, perquè tenen la paret del seu bloc al sud i els fa ombra gairebé fins a l’hora de dinar.

El nen no crida gaire, no fa la remor com els que conec, escolto a vegades com el renyen, perquè no deu fer el que ells volen. Pobrissó, s’ha de distreure amb el gos, ja que ningú no juga amb ell. Aquesta família em fa pensar en  una truita sense sal...


Autora: Rosa Fontseca


Cap comentari: