dijous, 12 de juliol de 2012

MÀRIUS SAMPERE I PASSARELL, POETA DE ST. ADRIÀ


Màrius Sampere

L’altre dia vaig trobar un llibre de versos per casa. Era de la meva mare: “L’home i el límit”, del poeta Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928), que probablement és el millor entre els poetes que avui viuen a Catalunya i escriuen en català. El llibre està dedicat a una de les seves lectores: “A la Montserrat Arias, bona amiga de casa, amb afecte. Agost de 1968”. La meva mare, la Montse, s’havia guanyat la vida, tota la vida, fent de perruquera de dones. I la mare d’en Màrius venia a pentinar-se a casa nostra. La seva família havia viscut molts anys en el mateix carrer que nosaltres, el carrer Andreu Vidal de St. Adrià, però una mica més amunt, a prop de la cantonada del carrer Nebot, abans d’arribar al terme municipal de Sta. Coloma.

En trobar aquest llibre, vaig rumiar quina era l’última vegada que havia vist en Màrius. Fou en un sopar d’homenatge que li varen oferir a “El Pulpero de Lugo” del carrer Maragall, fa set o vuit anys. A mi m’hi va convidar el Senyor Perramon, el pare, Joaquim Perramon Palmada, il•lustre periodista adrianenc, especialitzat en temes econòmics, que ja va morir fa un parell d’anys.

Aquella nit, al final del sopar, en Màrius ens va recitar aquest poema:



AFUSELLAMENTS

Tindria jo deu anys, ben just.

Només havia ensumat llimones verdes

i durs mugrons

de mare jove, entresuats,

recent fets al dolor d’oferir-se.



Pujant a mà dreta (abans d’arribar

a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,

tifes seques i mosques metàl•liques),

s’acabava la paret de l’hospital.

Allí,

contra aquell mur de déu i pedra,

els afusellaven.



De primer

--jo em sabia els detalls de memòria—

se sentiria un borinot, el camió

que sortia del no res; després,

en passar per davant de casa,

on el carrer s’empinava tot d’una,

canviaria de marxa, estossegaria,

faria aquell suprem esforç per arribar.



Llavors transcorreria una estona impenetrable,

inexistent; jo me l’omplia

fent baixar els condemnats, empenyent-los,

arrenglerant-los, invocant la mort.



El so

alhora sec i tombejant de la descàrrega,

m’obligava a mossegar el coixí. El camió

ara carrer avall,

partia veloçment, en el sentit de l’alba,

rera els esperits.



Aquell matí

tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell

per terra, fosques taques al mur;

incomprensible, vermellós fanguissar

damunt el nostre camí de cada dia.

Miràvem tot allò,

ens buscàvem els ulls,

ens vèiem –recordo—

ferotges, separats, envellits. On érem?



Aquesta poesia, “Afusellaments”, forma part del llibre “Samsâra” amb què en Màrius va guanyar el premi de poesia “Jordi de St. Jordi”, de 1982.

Sobre aquests versos ara en Màrius em comenta: “En aquella època nosaltres vivíem en aquest mateix barri, a prop de l’Hospital de St. Pau, en el carrer de la Igualtat, nº 365, que avui es diu carrer de Cartagena. I una mica més enllà, cap al carrer St. Quintín, hi havia una pedrera... cap allà els portaven...” I en aquest precís moment, jo me’n recordo de Mossèn Pere Ribot, també poeta, que durant els primers anys de la postguerra fou rector de la parròquia de baix de St. Adrià, la de St. Joan Baptista. L’última vegada que vaig tenir notícies seves, abans que es morís, ja fa molts anys, fou mitjançant una entrevista que li varen fer en el setmanari “El Temps” del País Valencià. També explicava que li resultava insuportable el soroll de les metralladores del Camp de la Bota, cada matinada...



EN ELS JARDINS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

El mes de juny passat, pels jardins de la Universitat de Barcelona em vaig tornar a trobar aquest poeta, recitant poemes davant d’un auditori entusiasmat i al costat de poetes i poetesses joves. Aquí va ser quan ell i la seva companya de tota la vida, em varen convidar a casa seva. Vàrem parlar de moltes coses i ara jo, discretament, en reprodueixo només unes quantes, que em semblen prou interessants per a fer-les de coneixement públic.



ON PASSEN LES COSES ?

Hi ha un diari de gran circulació, que últimament ha introduït en la seva campanya publicitària, un eslògan que diu: “Estamos donde pasan las cosas.” I a mi m’ha interessat saber què en pensa en Màrius: “Suposo que no deixa de ser veritat. Volen dir que estan sempre ‘al peu del canó’, però ho trobo més aviat tristet, poc afortunat... em sembla que a mi no se m’acudiria mai dir-ho d’aquesta manera...”



UN DESNONAMENT

Li mostro a en Màrius un titular periodístic que diu “El desnonament d’un pis subhastat acaba en una matança a Alemanya”. Com que ell no deixa de llegir el diari ni un sol dia, doncs, ja s’havia fixat en aquesta notícia: “Sí, ha de ser molt, molt dur, que t’expulsin del teu propi habitatge. És totalment imprevisible la reacció que podríem tenir qualsevol de nosaltres... això és lamentable, però humanament trobo justificat que aquell home estigués disposat a defensar-se com fos...”

L’HOME ÉS BO ?

A principis de juliol va morir, als 98 anys, un home de Valladolid, que es deia Theo Francos i que havia defensat –amb les armes a la mà-- la Segona República Espanyola contra els feixistes, durant la Guerra Civil Espanyola de 1936-39.

En les notes necrològiques que s’han publicat aquests dies, consten alguns records de l’època, que el Theo va estar presoner al camp de concentració de Miranda de Ebro: “Vaig veure com els franquistes tallaven la mà a molts republicans i els deien: “a veure com saludeu ara amb el puny tancat!” . Quan li explico això a en Màrius, em diu: “En Rabindranath Tagore va deixar escrit que l’home és bo, però els homes són dolents. Jo també he llegit coses d’aquestes sobre la postguerra... com arrencaven els pits a les dones amb tenalles roents... recordo que el meu avi plorava quan van entrar els “nacionals”... per tot això jo no m’enorgulleixo de ser persona. Ser persona és ser un monstre. I el que ens ha creat, sigui la Naturalesa o el busó “x” o el que sigui, doncs és més monstre encara!”



TENIR FILLS ?

“Jo no he tingut fills. I mai m’ha emprenyat el fet de no tenir-ne. Jo estimava la meva mare. I encara estimo ara la seva memòria, però la veritat és que no li estic agraït pel fet d’haver-me donat la vida... tot això sense oblidar que entre el DNA d’un home i el d’una mosca o una rata no hi ha gaire diferència... tot és matèria.”

En Màrius també es recorda dels seus amics poetes de Badalona: Josep Gual, Salvador Alsina Valls, Joan Argenté (que en aquests moments és a la Residència Sanitària de Can Ruti...) I nosaltres, a St. Adrià, potser no ens recordem de Màrius Sampere tant com caldria. En qualsevol cas, intentarem convèncer-lo per tal que ens ajudi, amb les seves col•laboracions, a introduir una mica de poesia en les pàgines de “Àrea Besós”.



(Signat: Francesc Arnau i Arias, 12-7-12)