Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dimecres, 18 de juliol de 2012

Dones d'aigua


Aquesta presentació, que es va haver de suspendre el divendres 20 a causa del foc al Lluçanès, es farà finalment el divendres 27 de juliol, a la mateixa hora i al mateix lloc.

Aquest divendres, 20 de juliol,  a les 9 del vespre, als jardins de Cal Bach, es presenta a Prats de Lluçanès el llibre Tal com raja, que explica com s'ha rentat la roba als pobles del Lluçanès al llarg dels anys. Les tres autores del llibre, la Dolors, la Pilar i la Carme, em van demanar que els escrivís el pròleg, cosa que vaig fer amb molt de gust.

És aquest:

"Si passegeu per Prats de Lluçanès, algun dia, i trobeu pel carrer la Dolors, la Pilar o la Carme, no notareu res d’estrany. Si us coneixen, us saludaran amistosament; i, si no, potser també, perquè així que les trobeu ja us semblarà que les teniu vistes de tota la vida.

Si hi feu conversa, però, i les mireu als ulls, hi veureu fondàries d’aigua. Perquè aquestes tres dones, lluçaneses, fa més de quatre anys que rescaten una història no escrita: la dels nostres safareigs públics. Els safareigs no són castells, ni esglésies, ni grans cases pairals. No tenien res a veure amb l’aristocràcia i, a més, hi treballaven dones, no homes. Dones i pobres: doblement oblidades, doncs.

Als safareigs (de l’àrab saharij, segons el Diccionari Moll) i abans a les basses, o als recs, les dones hi rentaven, a més de la roba de casa, la roba dels altres, els qui ho podien pagar. Era una feina feixuga. Resistents al fred i al cansament, però, les nostres àvies treballaven tossudament, a vegades amb les criatures i tot.

Però també hi trobaven un espai de llibertat. Hi podien parlar sense traves, fer safareig (justament!), explicar-se remeis o històries o cançons. Diu Joan Amades que “Per terres de França i a casa nostra, abans es picava la roba al so de cançons que s’avenien amb el ritme dels cops de picador”... Fos com fos, ja diu la dita que “Al forn i al rentador, es diu tot el mal i tot el bo”.


Escampades pel Lluçanès per sort hi hagut, i hi ha, persones enamorades de la terra que, acabada la feina, n’han feta o en fan una altra: la de salvar de l’oblit les històries petites, les del dia a dia. Històries que ens teixeixen un sotabosc de cultura arrelada i autèntica, una molsa ben viva.

Tossudes, perseverants, les tres autores han caminat pels safareigs antics i el testimoni viu de les dones que hi van rentar. Per sort, en aquest llibre no hi parlen només les pedres, sinó les pròpies protagonistes. Ens han tornat paraules oblidades i ens han explicat un ofici indispensable que va vertebrar els nostres pobles. Dia sí, i dia també, les dones d’aigua de Prats: la Carme, la Pilar i la Dolors, s’han posat les escates de sirena i ens han tornat el que queda dels nostres naufragis de la memòria. Moltes gràcies!"