Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

diumenge, 15 de juliol de 2012

UNS DIES D’AGOST, QUE NO SEMBLEN D'AGOST

(Aquest diari de viatge va quedar finalista en el Certamen Literari "Antoni Vilanova", de la Universitat de Barcelona, en la seva convocatòria de 2012)





El diari “La Vanguàrdia” del divendres, 9-12-2011, en la pàgina 10, va publicar una crònica del seu corresponsal a Nova York, Francesc Peirón, amb un titular a dues columnes que deia: “Mumia Abu-Jamal surt del corredor de la mort trenta anys després”. I el primer paràgraf, feia així: “Dir-ne el nom es va convertir en un crit de reivindicació: “Free Mumia !” Han hagut de passar tres dècades perquè aquest moviment, convertit en un corrent internacional contra la pena capital i la justícia injusta per qüestions racistes, hagi aconseguit alguna cosa...” La crònica continua amb una certa dosi de bona fe per part del periodista que, de totes maneres, s’equivoca en la seva apreciació de les tres dècades. No és veritat que el moviment per la llibertat de Mumia hagi necessitat trenta anys per aconseguir alguna cosa. La veritat és que ha costat molts esforços diaris, mantenir amb vida –encara que privat de llibertat—un home com Mumia al qual han fixat --almenys dues vegades-- el dia i l’hora de la seva execució.

Només gràcies a la pressió popular de dins i de fora dels Estats Units ha estat possible que el governador de l’estat de Pensilvània es veiés obligat a suspendre, en ambdues ocasions, l’execució.

Les línies que segueixen --corresponents a una part del diari de viatge del mes d’agost del 2007-- volen ser una breu demostració que, malgrat tot, als Estats Units d’Amèrica del Nord també hi ha gent que reivindica i que lluita. Alguna d’aquesta gent, jo la recordo molt i m’han vingut al cap amb insistència, en llegir la crònica de “La Vanguàrdia”.


"VOLEM DINERS PER ALS PONTS I LES CIUTATS ! NO PER A LA GUERRA !"

Nova York 4.- Per distreure la gent que fa les llargues cues de viatgers, davant del control de passaports de l'aeroport Kennedy, la policia ha instal•lat pantalles gegants a les sales d' espera, on van passant butlletins informatius. La nit de dijous, quan va arribar el meu avió, la notícia estrella era l'enfonsament del pont de Minneapolis, sobre el riu Mississippi, al seu pas per l' estat de Minnessota.

Ara, amb aquest motiu, ja han sortit comunicats acusadors, com el de la plataforma popular "Troops out now!" ("Que tornin les tropes ja !"). I el titular del seu comunicat diu: "Money for bridges and cities ! Not war!" es a dir, "Volem diners per als ponts i les ciutats! No a la guerra!".

SOLIDARITAT AMB COLÒMBIA

Com sempre, en arribar, els meus amics de Nova York em posen al dia sobre les campanyes que s' estan desenvolupant aquí. La que es fa contra el Tractat de lliure Comerç amb Colòmbia, per exemple. Consisteix en fer veure als congressistes nord-americans que no poden, ara mateix, dedicar-se a tirar endavant aquest tractat econòmic --que no és ni més ni menys que una manera mal dissimulada de seguir explotant la gent d’Amèrica Llatina-- sinó que, abans, cal que es preocupin de la violació quotidiana dels drets humans a Colòmbia..

SOLIDARITAT AMB ELS TREBALLADORS D' STARBUCKS

Daniel Gross, sindicalista de la cadena de cafeteries Starbucks, ja fa un any que està acomiadat. El dilluns que ve té judici, davant de la jurisdicció laboral, juntament amb altres treballadors acomiadats. Aquest noi, que és molt jove, ja ha acabat Econòmiques i ara estudia Dret. Està molt content, quan li ensenyo una revista de Barcelona, en què es fa una referència crítica a Starbucks. I a continuació em convida a assistir com a observador al judici de dilluns. Hi seré.



LA JUTGESSA DIU “BON DIA!” I SOMRIU

Nova York 6.- Entrem a la sala del jutjat social, on s' ha de discutir l'acomiadament del sindicalista. Quan és l'hora en punt, entra una senyora tota vestida de negre, però sense toga. De toga, no en porta ningú. És la jutgessa i a mi em sorprèn que somrigui, en dir "bon dia a tothom", mentre s'asseu en el seu lloc. No hi estic acostumat, a aquesta amabilitat del Poder Judicial. Abans que res, pregunta als advocats si volen dir-li alguna cosa "off the record". L' advocat del treballador s'afanya a contestar que no, que tot ho vol "on the record". La secretària connecta l’aparell enregistrador i comença la discussió de les qüestions prèvies. Sembla que els advocats de l'empresa han fet el ronsa i no han preparat totes les fotocòpies que havien de portar per als advocats del treballador.

Entrem en el fons de la qüestió. L' empresa s' obstina en qualificar els treballadors de "partners" (socis), en lloc de "workers" (treballadors), que és el que són en realitat. Els han de llegir el diccionari i tot i així continuen negant-se a dir les coses pel seu nom. El motiu de l'acomiadament, diuen, és perquè el sindicat "Industrial Workers of the World" (IWW), al qual pertany el treballador acomiadat, no practica un sindicalisme tradicional, sinó que el seu sindicalisme és agressiu, és a dir, en lloc de defensar els interessos dels treballadors, el que intenta, diuen, és enfonsar l'empresa. I a més Daniel és un anarquista, que odia les multinacionals...

ESTÀ PROHIBIT PORTAR LES INSÍGNIES DEL SINDICAT

El plat fort d' avui es la declaració d' un testimoni de l'empresa, el mànager de Starbucks de l' Avinguda Madison, a Manhattan, on treballava Daniel. És el típic encarregat. Després de cada resposta, mira cap on estan asseguts els seus caps empresarials, per assegurar-se que mereix la seva aprovació. L' interrogatori dura gairebé tres hores, entre mati i tarda. Al final ha acabat explicant que la decisió

d’acomiadar Daniel va ser exclusivament seva quan en realitat, legalment, un mànager no té autoritat per a acomiadar ningú, segons ens explica l' advocat laboralista.

En sortit del jutjat, jo vaig baixant cap a Times Square. De lluny ja veig la pantalla gegant del centre de reclutament de l' exèrcit nord-americà, on molt sovint van canviant els eslògans. Els que llueixen aquesta tarda són francament escandalosos.

“NO HI HA RES MÉS FORT QUE UN SOLDAT IANQUI” Amb un fons de cossos atlètics, cares alegres i uniformes impecables, les lletres diuen:

"No hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que l'exèrcit dels USA, perquè no hi ha res a la Naturalesa, que sigui més fort que un soldat de l' Exèrcit dels USA".



L'EXÈRCIT DELS USA ATACA ELS USA

New York 7.- A mitja sessió, l'hora del lunch, menjo l’entrepà i repasso el "Washington Post". La primera notícia de la portada del Post ve donada per una gran fotografia de Bagdad, al vespre, on es veuen uns helicòpters patrullant. El peu de la foto explica que, malgrat tots els controls, ahir va esclatar un altre camió-bomba, va matar trenta-una persones (entre elles sis marines) i va deixar nombrosos ferits. També a primera plana es destaca que, a la ciutat de Basora, al sud de l' Irak, la violència creix, a mesura que les tropes britàniques es retiren. I els nord-americans tenen por que passi el mateix a Bagdad, quan les seves tropes marxin... Al municipi de Huntington, a l' estat de Utah, dilluns es va enfonsar una mina de carbó i va atrapar sis miners, que avui encara no se sap si són vius o morts... I ara repasso un còmic de tres tires, que l' humorista Tom Toles ha publicat avui. S'hi veu un ciutadà davant de la pantalla del televisor; el locutor està donant notícies de la guerra de l' Irak: "La potència estrangera que subministra armes als nostres enemics, a l' Irak, ja ha estat identificada i resulta que és... els Estats Units... que han perdut el rastre de la tercera part del total d' armes enviades a l' Irak... Sembla que no serà possible donar una resposta ràpida a la situació... a causa que els militars nord-americans estan dedicats plenament a atacar USA i a defensar USA... simultàniament !"

ALGUNS ACCIDENTS SÓN “OBRA DE DÉU”

Al final del dia, he tingut temps d' anar a la biblioteca, a veure què trobava per entendre una mica més les reaccions de la gent d'aquí, davant d'accidents com el del pont de Minnessota d' ara o la catàstrofe de New Orleans, el 2005. Trobo un llibre confeccionat a base fotografies dels Arxius Municipals de Nova York. El llibre s' ha publicat aquest any 2007 i el fotògraf es deia Eugène de Salignac. El títol: "New York rises" (Nova York creix).

Resulta que a principis del segle passat, el 25-6-1923, a la cruïlla de Atlantic Avenue i Flatbush Ave., al barri de Brooklyn, va caure al mig del carrer un tren de dos vagons, que circulava elevat, i va matar instantàniament set persones. Setanta més varen quedar ferides. L' empresa de transports va qualificar el fet de "obra de Déu", però l' alcalde d'aleshores, James J.Hylan, que havia treballat com a maquinista de tren anys enrere, va ordenar una investigació exhaustiva. Així, es va descobrir que la major part de la infraestructura estava podrida i demanava a crits un recanvi, ja que s' havia inaugurat en 1898 i amb prou feines n'havien fet el manteniment...



Nova York 9.- Avui es trenca una mica la monotonia. El judici adquireix un ritme diferent. Toca declarar al primer testimoni de la defensa, un noi de la mateixa edat de Daniel, que també té el carnet del sindicat IWW i llueix la xapeta a la solapa de la camisa. El cambrer, dempeus i amb la mà dreta aixecada, assegura que dirà tota la veritat i només la veritat. I així comença a explicar les malifetes que l' empresa Starbucks ha anat cometent contra el personal de la Cafeteria de l' Avinguda Madison.

Havien sancionat un cambrer perquè portava penjada al coll una medalla amb l'estrella de David. Ell s’havia defensat de l' antisemitisme de l'encarregat, argumentant

senzillament la seva condició de jueu, però no hi va haver manera d' aturar la discriminació... Es veu que aquest noi que declara s'està esforçant molt. Dóna proves que els militants d' aquest sindicat no només saben manifestar-se respectuosament, sinó que a més, fan seriosament la seva feina professional.

CINTES GROGUES, BLAVES I VERDES CONTRA LA GUERRA

Al vespre, marxo cap a casa, cap al Lower East Side, baixant per la Cinquena Avinguda. A la cruïlla del carrer 29, trobo una església. Em crida l' atenció que, a la tanca de ferro que la rodeja, hi ha penjada una gran quantitat de cintes de color groc, de mig metre de llargada. També n'hi ha de blaves i verdes, intercalades, però moltes menys. Al costat, uns grans cartells expliquen el seu significat.

Les cintes grogues representen les pregàries per les famílies i els amics dels milers de persones que han perdut la vida a l'Irak, “en compliment del deure”. El nombre de cintes grogues augmenta cada dia, a mesura que continuen morint allà més soldats dels Estats Units. Veig que aquestes cintes grogues tenen totes un nom inscrit amb especificació de la graduació militar del mort, mentre que les verdes i blaves no en tenen cap, de nom. Les cintes blaves representen les pregàries per a les famílies i els amics de les desenes de milers de ciutadans iraquians, que ja han perdut les seves vides i per a tots els qui han resultat ferits a la guerra. El cartell especifica que la quantitat de dolor i patiment és humanament impossible de quantificar. El cartell acaba explicant que les cintes verdes representen les pregàries per la pau, que continuen diàriament, a l'espera d' aquell dia en què la guerra ja no sigui una opció. El cartell porta data del 19-3-06, tercer aniversari del començament de la invasió de l' Irak. Segurament és per això, que encara ressenyen només desenes de milers d' iraquians morts, quan ara, el New York Times ja dóna xifres properes al milió de civils morts en aquesta guerra, que és il•legal, segons els criteris mínims del Dret Internacional.

Continuo caminant cap al sud de Manhattan i arribo a Union Square. Un gran cartell anuncia que és la “Nit de la Policia”. Hi ha diverses taules, una per a cada cos policial. I al costat, formant part del muntatge, els estands de Coca-Cola i Starbucks. Les taules estan ateses majoritàriament per dones.

M'acosto i agafo un prospecte de la secció especial de la policia antiterrorista. Sota la rúbrica “Què pot fer un bon ciutadà per ajudar”, es fa constar el que la Policia aconsella: “denunciï si ha vist algú que fa fotos a prop d' una instal•lació del govern, que es pugui considerar sensible, o algú que confeccioni un mapa, o que observi amb llargavistes... o que prengui notes (!)”. I, en llegir això, sense ni adonar-me'n he guardat precipitadament a la motxilla el meu bolígraf i el meu quadern de notes, no fos cas que...



UN SINDICALISTA D'OAKLAND

Nova York, 10.- Surto del metro a la parada de Bergen, a Brooklyn. Ningú no diria que, quan he entrat, a Manhattan, anava xop com un pop. La roba ja gairebé se m'ha assecat. Són coses del microclima d'aquesta ciutat i, com que ara continua plovent i alhora fa molta calor, arribo regalimant aigua i suor al restaurant on té lloc l' acte públic al que m’han convidat avui.

Som deu o dotze homes i una sola dona, asseguts a la taula gran de la sala. Escoltem atentament el senyor Jack Heyman, sindicalista del "International Longshore and Warehouse Union", el sindicat dels estibadors del port d'Oakland (Califòrnia). Té uns seixanta-cinc anys i és d' aquestes persones que irradien una aurèola que els ve donada per la seva història de militància i combativitat. Per sobre la taula corren unes fotocòpies del diari "San Francisco Chronicle", que li va publicar un parell d' articles temps enrere. El diari el presenta com a un dels estibadors que fou detingut a Oakland, l'any 2003, durant una manifestació contra la guerra de l' Irak. Aquell dia la policia va disparar amb els anomenats projectils "no letals" que varen provocar nombrosos ferits. L' escàndol va ser tan gran que fins i tot la Comissió de Drets Humans de la ONU va condemnar la càrrega policial...

EL GOVERNADOR SCHWARZENEGGER CONTRA EL SINDICAT

El 1999, aquest sindicat va organitzar una vaga típicament política, que va aconseguir paralitzar tots els ports de la costa oest dels USA. El seu objectiu era, ni més ni menys, que reivindicar la llibertat d' un pres afroamericà condemnat a mort (sense probes), sota l' acusació d’haver mort un policia blanc: Mumia Abu-Jamal.

Una altra de les fites reivindicatives que el sindicalista explica és la victòria que l' any 2004 varen aconseguir les infermeres del sindicat, enfront del Governador, Arnold Schwarzennegger, que es negava a augmentar el nombre de personal als hospitals.

Aquest va ser un fet que va demostrar a molta gent que, amb una labor sindical efectiva, es poden aconseguir objectius que podrien semblar inassolibles...

Els del sindicat estan acostumats a enfrontar-se amb tota classe d'amenaces, fins i tot procedents de les més altes instàncies. Per exemple, poc abans de la invasió de l' Irak, algun responsable sindical va rebre trucades del Secretari de Defensa Donald Rumsfeld, que els amenaçava amb ordenar una ocupació militar dels molls, si es produïa alguna mobilització contrària als interessos de la "seguretat nacional". El senyor Heyman i els seus companys varen replicar que la seguretat dels ports comença per inspeccionar tots els containers que es descarreguen, i per acabar amb les guerres imperialistes, en lloc d'ofegar la llibertat d'expressió de la gent que treballa als ports.

"Això que el Partit Demòcrata no està en aquesta guerra, no us ho cregueu. No és veritat. En realitat ells volen la guerra tant com els Republicans. Per això varen votar a favor. No volen acabar-la... però nosaltres sí. que podem acabar-la!". "Aquest és l'esperit que ha d'animar les jornades que estem preparant sobre "El Sindicalisme i la guerra d'Irak" . Hi haurà quatre grans ponències: 1) Com afecta aquesta guerra als sindicats? 2) Els soldats que estan contra la guerra. 3) La limitació dels Drets i llibertats Civils i 4) El racisme en aquesta guerra.



MUMIA ABU-JAMAL: LA RESISTÈNCIA

Philladelphia 14.- Durant la visita a la presó, encara que ningú no parla de la sentència, jo noto que hi ha una tensió a l' ambient, que no hi era l' any passat. I és que el 17 de maig d'enguany, es va fer una vista judicial en què, entre altres coses, es discutia la possibilitat d' un nou judici, en el cas de Mumia, aquest periodista afroamericà, que està al corredor de la mort de la presó de SCI Greene (State Correctional Institution Greene) a l'estat de Pensilvània, des de 1981.

Mumia sembla que és qui ho té més clar: no vol ni creure's el mínim, és a dir, que el tribunal complirà el compromís (assumit d' ofici) en el sentit de fer pública aquesta sentència, abans que passin noranta dies des de la realització de la vista. Ell diu que està preparat per a tot.

EL PRESIDENT BUSH I LA GUERRA DE L' IRAK

Mumia procura seguir per televisió les rodes de premsa que fa la Casa Blanca: “Estem en un punt què gairebé tot el que diu el president Bush és mentida. I se li nota a la cara que ni ell mateix s' ho acaba de creure del tot. En la situació que tenim creada internacionalment, ja no hi ha cap govern que pugui governar i, al mateix temps, mantenir que la guerra de l'Irak s'havia de començar o, encara pitjor, que ara s’ha de continuar...”

“Als Estats Units està passant igual: la guerra està perduda des del dia següent d'Abu Graib. Des que el ciutadà mig nord-americà va tenir ocasió de veure alguna de les fotografies sortides d' aquella presó iraquiana. Aquesta societat ianqui és molt conservadora. I per això, afortunadament, aquí no hi ha qui aguanti la mirada d' una d'aquestes imatges on es veuen dos o tres simpàtics marines ianquis, quan practiquen la violació d' una adolescent iraquiana. I cal tenir en compte que no s' han fet públiques ni una tercera part de les fotos. Bush ja mai més no ha pogut tornar a governar tranquil·lament, des d' aquell escàndol”.

MICHAEL MOORE I LA SANITAT, ALS USA

Mumia és un d' aquests presos que, malgrat portar tants anys a la presó, no han perdut per a res el sentit de la realitat que es viu a fora. No costa gens explicar-li una pel•lícula que estiguin estrenant ara mateix. No només ho entén tot de seguida sinó que, si et descuides, s' anticipa a explicar-te el final. Mentre el dissabte passat, a Filadèlfia, jo estava veient l'última de Michael Moore: "Sicko", rumiava que aquesta sí que m'aniria bé per a explicar-li a algun pres. És un documental sobre el sistema de Seguretat Social als Estats Units, a base de denunciar les situacions que es creen en un país de tres-cents milions d' habitants, on quaranta set milions no tenen cap classe d' assistència mèdica garantida.

Contràriament al que es pugui pensar d'entrada, els problemes no només són per als desproveïts d'assegurança, sinó que de vegades, els qui en tenen, quan arriba l'hora de la veritat, és com si no en tinguessin. Aquest Moore fa una volta pels hospitals de diversos països: Canadà, Anglaterra, França i... Cuba! A tot arreu, la situació és millor que als USA. A nivell mundial queden gairebé en el número quaranta de la llista, amb una situació sanitària que és pitjor que la d' alguns països africans...



LA CLASSE OBRERA ES PENSA QUE ÉS CLASSE MITJANA Philladelphia, 15.- Dins de la presó de SCI Greene, Mumia m'anava explicant: "Abans es considerava, oficialment, que la classe mitjana estava perfectament representada pels obrers de la fàbrica d' automòbils Ford, per exemple. Ara això ja no és així. Una de les grans mentides de la propaganda oficial ianqui és que aquí no hi ha classes socials. Que tothom és classe mitjana. Que a part d'això només hi ha classe dirigent, que ha de ser-hi i ha d'ésser acceptada per tothom. I la "underclass": els qui estan per sota, que no arriben ni a ésser classe social, perquè no han triomfat, és a dir: els negres, latinos, blancs pobres i altres "minories"... I això és el que fan creure a la gent. Aquests carcellers que veieu per aquí, els qui ens vigilen, per exemple; aquests s'ho creuen tots tot. Jo parlo molt amb ells. S'ho creuen perquè cobren entre 35.000.- i 40.000.- dòlars l' any. Però si un mes deixessin de cobrar el sou, per qualsevol raó, ja no arribarien al mes següent. Caurien en la pobresa. I si es posessin malalts de veritat, es quedarien en la misèria. Normalment, aquí la gent no estalvia. La majoria perquè no poden, perquè totes les coses que són imprescindibles per a viure, són molt cares..."

"ELECT A MADMAN AND YOU'LL GET MADNESS...!" "Elegiu un home boig i obtindreu bogeria." Per Nova York vaig veure, la setmana passada, unes enganxines que deien això i que anaven acompanyades de la cara del president Bush. Mumia afegeix que, aquesta bogeria, se'ls ha de suposar a tots els presidents, des del primer moment en què es presenten a les eleccions: “qui, si no un boig, es gastaria entre setanta-cinc i cent milions de dòlars en una campanya electoral, que els pot donar accés a un sou presidencial, durant quatre anys, que en cap cas sobrepassaria els dos milions de dòlars, en total ? Tant Bush com qualsevol altre president, només tenen una manera de desmentir-ho, això: han d'acceptar que no actuen moguts pel sou, sinó que ja estan venuts a les grans empreses transnacionals, des d' un bon principi. I per moltíssim més que pel sou d' un president...!”

I tot això passa en un país que funciona sota un estricte control policial. “És un estat policial”, continua Mumia i m' ensenya les seves mans emmanillades per davant.

"És per això que, ara mateix, en el marc de la dretanització a què estan sotmetent la ciutadania d' aquest país, et pots trobar amb una opinió que et digui: “d'acord, la policia fa barbaritats amb alguna gent, però si això serveix perquè no hi hagi mai més un “Onze de Setembre”, ja m' està bé..."

PARLEM DE XIRINACS AMB ELS PRESOS EX-BLACK PANTHERS

En el mateix mòdul que Mumia, hi ha un altre pres, que es diu Russell Shoats. Està condemnat a dues cadenes perpètues, acusat d' haver participat en l'atac a una comissaria, on va morir un policia, l' any 1972.

Russell és un home de 64 anys, però encara té la barba molt negra. De seguida em pregunta com l' he conegut i vol saber coses del meu país. No puc evitar explicar-li la mort de Xirinacs –segons em varen informar per telèfon diumenge passat, des de Barcelona-- la seva tasca com a senador a Madrid, els anys setanta; les seves vagues de fam, la seva solidaritat amb els presos, els llibres que n'he llegit (entre els quals, "La traïció dels líders", una de les anàlisis més lúcides que conec sobre l’anomenada transició política a l'Estat Espanyol...) Russell i jo ens qüestionem el significat d' aquest suïcidi. S' ha equivocat Xirinacs? Qui ho podria dir, això ? Russell fa la seva pròpia interpretació:”aquest home, a la seva edat, estava fart de ser un esclau de l' Estat i va decidir acabar, per voluntat pròpia. Així ells han perdut un esclau”. Així mateix, ho va dir Russell. Ni més ni menys. I després, quan he tingut ocasió de llegir la prosa poètica que Xirinacs va deixar escrita, el mateix dia de la seva mort, veig que la visió de Russell era exacta. I jo només havia tingut temps d' explicar-li'n quatre detalls, de la biografia del suïcida...! Em sembla impressionant. Sensacional.

Com ha pogut aquest pres, ex-Black Panther, exmilitant del seu braç armat, Black Liberation Army , empresonat des de fa trenta-cinc anys, conservar aquesta lucidesa...?

“LA GENT ES REVOLTARÀ PER MOTIUS ECONÒMICS”

Russell explica que a ell no el varen condemnar a mort, perquè a finals dels anys setanta, el moviment contra la pena de mort era molt fort als USA i això hauria contribuït a augmentar les mobilitzacions populars. Ell ha escrit molt. Em parla d' un prospecte que acaba de publicar aquest any, que es diu "Liberation or gansgterism", que em pot ajudar a entendre la realitat de la gent que ara està presa en els USA (uns dos milions de persones). Es pot dir que la majoria, sobretot els joves, estan presos a causa de les drogues. I ells també són presos politics, encara que no se n'adonin.

Li explico al pres que a Barcelona, el mes de juliol, vàrem tenir una apagada de llums que, en alguns punts de la ciutat, va durar tres dies. I que la gent dels barris va sortir als carrers, a tallar el trànsit; que feien soroll amb olles i cassoles... ho entén molt bé. Diu que això està en la direcció del futur, en el sentit de la Història... que al final passarà (tant en el seu país com en el meu) que la gent es revoltarà per motius estrictament econòmics: "I serà la gent no polititzada. La gent que ara no s'adona de res, perquè està enfonsada en el consumisme i va tirant de veta... No s' ho imaginen, que poden caure en la misèria. Tenen targetes de crèdit i les fan servir. No pensen en el fet que l'energia s'està acabant i els recursos naturals també..."

"NO ET TENYISSIS MAI LA BARBA, TU...!"

“ La gran depressió dels anys trenta del segle passat, podria quedar petita. Aleshores la gent encara es podia refugiar en els boscos, en el camp. Podien cultivar la terra, caçar, pescar... ara tot això s' ha acabat. Ningú no sap com aconseguir menjar, en aquest país, si no és acudint al supermercat. De vegades hi ha gent que em pregunta com puc mantenir l' esperança, aquí dintre, amb dues cadenes perpètues a sobre. Doncs, és clar. Econòmicament aquest Sistema no té futur. No ho podran aguantar. Jo estic en aquesta presó, amb aire condicionat, aigua calenta. Em donen roba i menjo tres vegades al dia. A més. puc anar llegint i aprenent cada vegada més. Això vol dir que, encara que estic privat de llibertat, la meva qualitat de vida és millor que la d' un setanta-cinc per cent dels habitants de la Terra... quan el Sistema es col•lapsi, jo tindré la meva oportunitat, com tothom..." I una vegada més em crida l'atenció aquesta capacitat d' analitzar la pròpia realitat, en relació amb l' evolució de la situació mundial.

"Ens volen fer dependents. Volen convèncer-nos que no podem viure sense moltes coses. I això no és veritat. No les tenim ni les necessitem, però ens les volen fer desitjar. Tu portes barba. La tens blanca. Potser aquests dies, a Barcelona, algun personatge famós de la teva edat, es tenyirà la barba i algú et dirà: "Home, Francesc, et podries tenyir la barba... tan blanca et fa més gran... " I aleshores tu potser et miraràs al mirall, aniràs a la botiga i et compraràs un d' aquests productes meravellosos, per amagar el color natural de la teva barba. No, no te la tenyissis mai tu, la barba...!"



COLOFÓ

A hores d’ara, Mumia Abu-Jamal i Russell Shoats continuen tancats a la presó. A altres presons, hi ha altres presos: els MOVE, Marshall “Eddie” Conway, Leonard Peltier... Continua la lluita per aconseguir la seva llibertat. I potser hi ha lectors de “La Vanguàrdia” que no tornarien a llegir res més sobre el cas, si no fos que aquests homes quedessin lliures algun dia...

Barcelona, desembre 2011