Quin gruix de boira quan l’any s’acaba: quin vol
aplomat d’ocells.
Tristesa infinita per les fronteres que portem
tatuades a la pell, les filferrades i els fusells, la sal del mar que obre
ferides.
Barrem el pas, només, a l’odi. Fem un país petit i
obert on el mar dipositi, només, petxines...
Que les despulles del passat proper ens abriguin la
memòria tan curta i sí, lluitem: que les paraules brillin, que la llengua ben
nostra ens amari de tendreses envers la llengua ben vostra. Que les cases ens acullin
i a les voreres dormin, només, fulles d’arbres que no tallarem.
Que el poc o el molt sigui per a totes i en endavant
ja no calgui recordar que les dones també som. Que omplim el ventre si volem i
parim revoltes.
Quin gruix de boira quan l’any comença, quin sol tan
nou quan el cel s’obre, quin vol tan alt d’ocells!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada