dilluns, 6 d’octubre de 2008

L’ORDINADOR MÀGIC




Aquell mestre que també fa de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove, em va dir si podia anar a la seva escola a explicar contes als nens, el dia de Sant Jordi. Li vaig dir que sí, oi tant, més que res perquè ja feia mitja hora que m’esperava al seu restaurant, i tenia gana. Però un cop a casa, havent sopat, em vaig dir a mi mateixa que era ben ximple, d’embolicar-me així. Quin conte els podia explicar?

Vaig repassar els meus contes vells, i eren això: vells. Feien pudor de resclosit, estaven empolsinats, feien estossegar i tot: atxim!, em feien venir al·lèrgia. I vaig pensar: “res, has de fer un conte nou. Ara ja t’hi has compromès.”

Però em vaig adonar que no tenia paper per a la impressora. I abans que res, s’ha de tenir paper, oi? O sigui, que vaig fer la llista per anar a comprar: una dotzena d’ous, un paquet d’arròs, un enciam, un quilo de tomàquets (les escriptores també mengen) i un paquet de DinA4 de 500 fulls. Els contes no són tan llargs, però no se sap mai.

Just tornar a casa, amb la impressora ben carregada de papers blancs, m’hi vaig posar: “Una vegada hi havia...” però just llavors es va encallar el ratolí. En tinc un d’aquests sense fils, sabeu, perquè jo sóc esquerrana i el meu fill dretà i ens fèiem un embolic de cables, abans. Res, no corria. Les piles es devien haver acabat. I vaig tornar a fer una llista per anar a comprar: una ampolla de lleixiu, detergent per a la rentadora, un paquet de bosses d’escombraries amb nanses (les escriptores també netegen) i dues pìles per a ratolí blanc d’ordinador, sense cua. Vull dir, sense fils.

Quan vaig tornar ja era hora d’anar a buscar la meva néta a l’escola: hi vaig cada tarda, com tantes i tantes iaies. Vam discutir que duia la motxilla massa plena, les mans molt brutes i els pantalons del xandall foradats.

- I el genoll també, iaia. També està una mica foradat.
- Oh, ja ho veig. S’ha de desinfectar, això.

O sigui que vaig tenir feina. Quan la meva néta va estar berenada, banyada, canviada de roba, pentinada i desinfectada, vaig canviar les piles al ratolí blanc, que va fer un sorollet estrany: “nyam-nyam” i va tornar a funcionar. La meva néta, que es diu Lídia, es va asseure al meu costat (tinc una taula d’ordinador molt llarga) com fa sempre, i escrivia, retallava o dibuixava, no ho sé ben bé: potser tot plegat. Jo vaig tornar a obrir el document del meu conte. I vaig quedar ben esparverada, perquè deia:

“Una vegada hi havia un mestre que també feia de cuiner i amb qui jo havia treballat, de jove”. Què era, allò? No tenia ni idea d’haver-ho escrit, però també és cert que no me’n puc refiar gaire, de la meva memòria, perquè ben jove ja no ho sóc, i ja se sap...

Posats a fer, però, vaig continuar: “Aquell mestre em va dir si podia anar a la seva escola, a explicar contes als nens.” Justament llavors, però, va arribar la meva filla, que venia a recollir la seva com cada dia, en sortir de treballar.

- Lídia, a veure si endreces...vaig començar a dir, però ja baixaven l’escala, sempre van molt de pressa.
- No toquis res, iaia! – va dir la nena, des del pis de sota - Estic fent una cosa.

Al costat de l’ordinador, en el raconet de la Lídia, hi havia una pila de papers, unes tisores, una capsa, unes ulleres amb un vidre de cada color, i un ratolí d’aquells de joguina per als gats, una mica rebregat i empolsinat. Em vaig resignar a no endreçar-ho. Les iaies som una mica toves, ja se sap...

Vaig rentar els plats, vaig apagar l’ordinador i me’n vaig anar a dormir. No estava gaire inspirada. El ratolí blanc estava tebi, em va semblar. Devien ser les piles noves...

L’endemà, a primera hora, m’hi vaig tornar a posar, a escriure. Però el document no s’obria. Jo no en sé gaire, d’informàtica, a vegades m’hi faig un embolic...Però en comptes del conte, es va obrir una finestra nova. Era de color blau cel. “El color preferit de la Lídia", vaig pensar. I també hi havia un començament de conte escrit, però no deia res de mestres, ni de cuiners. Era una història de ratolins, encara sense títol:

"- Tu no ets de debò- va dir el ratolí blanc, tan elegant, tan fi.
- Però tu no tens cua- va contestar el ratolí de joguina, empolsinat. – I tampoc no menges, ni formatge, ni res."

“Mira, és una idea”, vaig pensar. I com que no se m’acudia res més, vaig continuar:

"- Sí, que menjo – va dir el ratolí d’ordinador. Menjo piles, que són molt bones. I molt energètiques!
- Tu no tens amics –va dir el ratolí empolsinat. Jo jugo amb els gats, a casa de la Lídia. Dos gats de debò.
- Ja pots comptar –va dir el ratolí blanc, fent l’ullet amb una llumeta vermella de sota la panxa. Jo conec món: enciclopèdies senceres. Sóc un savi, i a més vaig net."

El conte, de moment, va quedar així.

Quan va tornar la Lídia, aquell dia, li vaig dir que havia d’endreçar la taula de l’ordinador. I ho va fer. I a més va fer tots els deures, una pila de sumes ben difícils...

No va ser fins molt més tard, al cap de mesos, que vaig trobar un full escrit per la meva néta, amb moltes faltes d’ortografia, i que deia:

“L’ordinador màgic. El meu primer invent.”

Explicava que es podia construir amb dos fulls “normals”, plegats en forma d’ordinador, i amb l’abecedari escrit. L’ordinador màgic s’havia de mirar amb unes ulleres especials, aquelles que a vegades et donen per veure cinema en relleu, amb un vidre blau i l’altre vermell. S’havia de posar una capsa buida sota els fulls, i funcionava amb un ratolí de joguina per als gats.

“Quina imaginació!”, vaig pensar, entendrida.

Vaig guardar l’escrit a la carpeta on guardo els dibuixos de la Lídia. I me’n vaig oblidar.

A falta d’inspiració, per Sant Jordi, vaig explicar als nens de l’escola del meu amic el conte de la Blancaneus, que permet moltes variacions, i que sempre fa una mica de por.

El document blau cel no es va tornar a obrir mai...

3 comentaris:

Nûtseviclà ha dit...

Renoi amb els ratolins!, ben mirat potser seria millor l'ordinador màgic, no ens faria enfadar tant com les efes 1 2 3...12, ni els "guardar com" o com tantes altres coses que configuren aquest apareill informàtic un xic massa complicat per la gent com jo, per que les mestreses de casa també fem servir l'rdinador.
ROSER FELICITATS, és admirable com d'una situació quotidiana en fas un escrit,..un conte, i sempre et surt fantàstic.

SALUTACIONS

Roser ha dit...

Moltes gràcies pel compliment. Ens coneixem? Qui ets?

zel ha dit...

Ostres, saps que m'he quedat encantada amb la boca ben badada? Jo explico contes, molts contes, i em meravella la imaginació quan surt així, màgica...