Sara Blázquez i Josep Comajoan. Referents.
Hi ha coses que duren per sempre, o ho sembla,
perquè la renovació és constant i són un referent sense el qual no sabríem
viure.
Duren les flors, tan efímeres en si mateixes, però
tan presents, un any rere l’altre, arreu, petites meravelles perfectes.
Dura el foc domèstic, les brases de la nit que
encenen les brases del matí i que escalfen la casa i els cors.
Duren les mares i els pares: ara joves, ara vells,
ara més enllà dels dies i de les nits. La seva generositat invencible, la casa
on durant tants anys podem tornar...
Duren els horts que dormen a l’hivern i que revifen
sempre a la primavera, generosos de colors i d’olors.
Dura l’aigua quieta i glaçada, dura l’aigua que
salta i esquitxa, dura l’aigua amagada , les sirenes que hi neden, les mans de
descoberta dels saurins.
Duren les amigues i els amics. Aquelles que a
vegades no parlen però hi són. Aquells que sempre tornen quan hi han de ser.
Dura la lluita sempre precària, les riuades al
carrer i les petites desobediències que ens fan grans.
Duren les paraules que no enganyen, aquelles dels
qui no s’omplen les butxaques sinó els cors.
Dura Setembre, una tardor d’aurora que fa un any.
Duren les qui són imprescindibles, les qui escriuen a peu de carrer i neden riu
amunt contra les mentides televisades, magnificades, aclaparadores.
Però no ens ho podem deixar prendre. Cal regar el
jardí i omplir el rebost; proveir de llenya els dies freds; fangar els horts; dir
que ens estimem: tornar-ho a dir.
Tornar al carrer i no oblidar.
Tornar a desitjar la pluja.
Tornar a voler Setembre. Tornar-ho a dir. Omplim-los
el rebost, que les paraules no els
faltin, ni la tinta, ni el paper, ni les ganes, ni la nostra amistat. Són
nostres, i ens han de durar per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada