Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 24 de juny de 2018

EM PENSO ESTRELLA



Sóc gra de sorra, però em penso platja
o desert, duna o miratge.
Com un camell tossut, tragino al gep
l’aigua de viure, la nit inerta.

Sóc floc de neu, però em sé congesta.
Com un llop blanc i afamat
mastego brins eixuts
sota la neu encesa.

Sóc gota d’aigua dintre la mar oberta.
Com una serp sinuosa,
llisco camins i llesco
onades de llum estesa.

Sóc un instant inquiet: espurna.
Com una llebre fosca
que encén els ulls i abranda
tota la volta del cel,
tota la nit, foguera.
 
Sóc només fulla, capçada verda.
Però em sé boscúria
arrelada endins
de la terra tendra.

Sóc flor vençuda. Pètals esborrifats,
perduts, color de cendra.
Però em sé fruit.
Com formiga feinera
omplo d’engrunes
el rebost buit
de la tendresa.

Sóc només pedra, però em vull tartera.
Com un isard isard
engruno parets esquerpes.

Sóc tros de núvol, però em vull planeta.
Com àliga viatgera
planejo cel amunt
de la incertesa.

Sóc mirada i prou, però vull entendre.
Com eruga verda,
somnio vols
de papallona
desperta.


Sóc gra de sorra,
sóc floc de neu,
sóc gota d’aigua,
un instant inquiet.
Sóc només fulla,
sóc flor vençuda,
sóc només pedra,
sóc tros de núvol,
mirada i prou.

Sóc només pols, però em penso estrella.


Cap comentari: