dimecres, 4 de maig de 2016

Dolors






Diré una cosa òbvia: la Dolors, noranta-set anys, sempre somreia.
Sempre veia el costat bo de les coses: estic ben acompanyada, ben cuidada, estic contenta!
Tres o quatre dies abans de morir, deia que el menjar de la clínica era boníssim.
Hores abans de deixar-nos, va esbossar un “hola” sense veu, però ben clar!
Li vaig dir que hi tornaria. No ho vaig fer.
I ara el temps se’ns ha acabat.
Em sap greu.
Torno a pensar-ho:
La Dolors sempre somriu, avui floreixen moltes flors que porten el seu nom.
Com una pedra que un nen enjogassat llença a un riu, el seu record es va escampant.
El menjar d’avui em sembla més bo.
Estic ben acompanyada, ben cuidada, estic contenta!
La seva veu sense veu està teixint una xarxa indestructible de somriures i records.

2 comentaris:

jaume casanovas ha dit...

Els bons moments que ens deixa la gent bona, fins i tot quan ens deixa.

Nosaltres ha dit...

Sí! És així!