“Arços d’amor florien
tota la nit...”
Tota la nit ha deixat, encara, un rastre de fred a l’herba, però el sol s’alça triomfant, com una immensa i càlida flor estesa de de boca terrosa.
Circumdem la casa, com sempre, àvids de primavera i de colors canviants. Al sud, han llaurat el camp, i ara és d’un color suau de xocolata desfeta. Els brots nous del freixe, tan negres, sembla que vulguin signar un paper invisible, deixar constància de l’instant present i fer-lo inesborrable...
Oest. Han florit els lliris de Van Gogh, blaus com aigua desitjada, i els bidons són plens d’una aigua fresca de l’últim ruixat. Mirem l’aigua nova i ens tremola una mica la pell: potser sí, que plourà.
Han florit les heures de terra, petites, clapetes rosades de tija prismàtica. El lilà està a punt, em deleixo per l’olor que revifa la infantesa. Encara no.
L’any passat ni la vau veure, la florida del lilà, dieu: encara no éreu aquí, però jo us hi sé des d’un temps remot que us fa, que ens fa, antics com els cactus quiets.
Al nord, a la bassa buida però encara humida, una falguera trena l’aigua oculta i en fa un verd clar de seda, o potser vellut. Seguim el camí fresc d’ombra.
- Hi podríeu plantar hortènsies, dic, i penso flors blaves.
A l’est torna el sol que daura les pedres i desperta sargantanes. Mirem la plana als peus, Torelló estès, Sant Pere remot, Bellmunt sempre a l’aguait.
La figuera ja té fulles petites i aspres, que seran amples com plats. El cirerer també treu fulla. Dos lilàs més, un de blanc, i un ocell petit i potser groc que refila amagat a l’alzina. Papallones que semblen fulles vives. Una fulla tardana al roure (papallona morta...?), i una mica de vent, alè dels boscos. Un núvol prim i l’avió que s’enfila.
Preparem el dinar, encenem el foc només per escalfar-nos l’ànima.
Vi i xampany i migdiada.
- Què celebrem, avui...?
Bell Estar, 5 d’abril de 2008.
5 comentaris:
No sé que té aquest any que em costa d’acabar de passar l’hivern. Potser és perquè és tan sec. Potser és que em faig gran. Enyoro els prats verds com si m’hi anés la vida! (i potser m’hi va). Des de la finestra de casa miro l’herba seca i se m’encongeix el cor. La puput busca cuques, adelerada, tot aixecant les fulles seques. Miro el cel amb recança. Tots els petits senyals de la primavera em semblen massa petits i escassos. Tinc pressa i tot em sembla massa lent!
Avui ha plogut una miqueta i tot té un altre caire. Però falta molt encara!
M’agrada el teu camí, fa de bon caminar. Faré una drecera que l’enllaci amb els meus. Un petó!
Sí, costa de passar, l'hivern, i això que representa que ja és fora. Però no et queixis! Ja el voldria jo, el teu mirador de boscos! Vine alguna hora i veuràs el tros de terrat que m'ha quedat, després de les obres...però aquesta nit hi ha plogut. No havia tingut mai la pluja dintre casa, ni que fos en un celobert. I les flors hi creixen. Què més volem!
Potser el que ens cal és aturar-nos una estona i mirar. Només això.
A la paret nord ja hi ha una Hortènsia, plantada amb molt d'amor, i espígol al sud, àvid per florir ben aviat, ... i un girasol guardant el pilar de l'entrada, A veure quan ens tornes a obsequiar amb la teva visita tant enriquidora. Una abraçada.
Pei
Segur, que tornaré! Ballestar ja és un paisatge al cor...
Sempre és un plaer llegir els teus escrits. Com diu algú més amunt, aquest camí fa de bon caminar. T'envio missatges i em retornen. Volia dir-te que per fi he posat coses de veritat al meu blog. Es diu llimerol.blogspot.com. Ara penso que hi escriuré sovint. Ja ho vure'm. Hi he posat un enllaç al teu blog.
Una abraçada
montse llorens
Publica un comentari a l'entrada