Les paraules són cantelludes, amb arestes inesperades, contundents: diuen més del que volies dir. O toves i arrodonides, planes, gastades: diuen menys del que sents, molt menys...
Així i tot, de tant en tant algú en treu espurnes, com si fossin meteorits vinguts d’un més enllà ignot: i en aquelles paraules s’emmirallen homes i dones durant anys; les manlleven per a dir-se l’amor, per a plorar els morts i la fugacitat del temps...
La resta dels mortals carretegem amb paciència els malentesos de les paraules traïdores. Sort en tenim dels gestos i les mirades, dels somriures i els silencis de vellut.
Quan algú s’arrisca a escriure, però, tot això fuig. El que és provisori pot semblar durable; el que és sòlid pot dringar com si es trenqués en mil bocins...
I, així i tot, l’impuls que porta a escriure dels sentiments ha de néixer per força d’una deu molt fonda: d’un dolor molt soterrat o d’una alegria ben viva, perquè escriure sempre és una lluita sorda i solitària: com arrencar l’arrel de l’aigua en un erm eixut.
Cal felicitar-se, doncs, cada vegada que algú, amb sort diversa, intenta l’aventura. Perquè els manaies del poder, des de sempre, han provat d’atreure’s els escriptors, els pintors, els artistes...per tal de fer-ne bufons fidels, servidors i esclaus: traïdors. Massa vegades se n’han sortit, i massa sovint el suposat hermetisme de la literatura amaga la traïció o el no-res.
Endavant, doncs, contra el silenci que ens volen imposar!
Així i tot, de tant en tant algú en treu espurnes, com si fossin meteorits vinguts d’un més enllà ignot: i en aquelles paraules s’emmirallen homes i dones durant anys; les manlleven per a dir-se l’amor, per a plorar els morts i la fugacitat del temps...
La resta dels mortals carretegem amb paciència els malentesos de les paraules traïdores. Sort en tenim dels gestos i les mirades, dels somriures i els silencis de vellut.
Quan algú s’arrisca a escriure, però, tot això fuig. El que és provisori pot semblar durable; el que és sòlid pot dringar com si es trenqués en mil bocins...
I, així i tot, l’impuls que porta a escriure dels sentiments ha de néixer per força d’una deu molt fonda: d’un dolor molt soterrat o d’una alegria ben viva, perquè escriure sempre és una lluita sorda i solitària: com arrencar l’arrel de l’aigua en un erm eixut.
Cal felicitar-se, doncs, cada vegada que algú, amb sort diversa, intenta l’aventura. Perquè els manaies del poder, des de sempre, han provat d’atreure’s els escriptors, els pintors, els artistes...per tal de fer-ne bufons fidels, servidors i esclaus: traïdors. Massa vegades se n’han sortit, i massa sovint el suposat hermetisme de la literatura amaga la traïció o el no-res.
Endavant, doncs, contra el silenci que ens volen imposar!
2 comentaris:
Has trobat les paraules per explicar-ho. És ben bé així!
Roser, és increïble la teva precisió, és bonic i contundent i diu ben clar què marca la diferència i com el sentit comú, per sort, manté la veritat.Però pocs es comprometen, oi?
M'agrada molt.
Un secret: el meu quadre preferit també es de René Magritte, però és un que hi ha una copa de xampany gegant en un gran paisatge obert, amb muntanyes al fons, el cel ben blau, i dins la copa hi ha un gran núvol blanc. D'aquí "la casa amiga-2", la dels àpats.
Publica un comentari a l'entrada