NO SERÀ RES (AIRE) (7)

Hem vist un ocellet mort a la vorera: un d’aquests que cauen del niu, que encara no tenen plomes. Jo m’he afanyat a distreure’t, t’he fet caminar una mica més de pressa. Però no t’has deixat ensarronar.
- Oi que ja el curaran, l’ocell?
- Sí, Lídia: segur que el curaran, no pateixis.
I t’has quedat tranquil·la...em penso.
En arribar a casa, has pintat i dibuixat una estona, i ara ja n’hem fet un costum, de buscar el nom de cada cosa i escriure’l sota el dibuix.
Has pintat un conill de color blau.
- Com s’escriu, “conill”?
- Amb la lletra de casa.
Però tu has escrit una “Q”, i m’has mirat una mica desafiant, i has dit:
- Aquesta també va bé.
I a mi m’ha fet molta gràcia, la teva iniciativa, perquè de fet estàs aprenent a escriure.
He guardat el dibuix, i la paraula escrita: QUNILL.
Hi he posat la data: disset de juliol de 2004.


Vinc d’un enterrament, pare.
M’hauria d’haver resultat pròxim, però m’era completament aliè.
L’única cosa real era el dolor de la mare i la seva capacitat de tendresa, que a mi em resultava impossible.
L’única cosa raonable era fer-li companyia. Hi érem gairebé tots, els germans i germanes, i una bona colla de cosins i cosines i coneguts i desconeguts...
Però el teatre dels capellans a l’església, com que el veig molt de tard en tard, m’ha fet l’efecte d’un ritual vudú, d’un costum exòtic.
I tot i així sentia a la pell la tendresa col·lectiva, i he tornat a pensar en el conte que sempre penso que vull escriure: el de l’home solitari que va a plorar als enterraments aliens, allí on pot abraçar i ser abraçat sense cap necessitat d’identificar-se.
A vegades em penso que ja l’he escrit, aquest conte, i que l’he perdut. Però em sembla que només l’he imaginat moltes vegades...
Al cementiri, hi queia un sol de justícia, una claror esclatant i una mica impúdica i fora de lloc.
Han pujat la caixa amb penes i treballs cap al nínxol més alt, el dels avis.
S’hi veien uns quants ossos negres i petits, però no m’han fet angúnia: només una mica de recança de veure’ls tan desemparats, tan amunt.
M’hauria agradat recollir-los, espolsar-los, i colgar-los a la terra tèbia.
Aquests ossos i els vostres, pare, que estan amagats en una altre nínxol més baix, més a prop de la terra.
M’agradaria més pensar que els vostres ossos es tornen terra lentament: terra i flors i papallones blanques...


“Al Centre Coronari hi vaig estar uns vint-i-cinc o trenta dies, però com que les angines de pit augmentaven cada dia i eren més doloroses, em van portar a l’Hospital Clínic de Barcelona. Allà em van fer un munt de proves, fins que em van operar a cor obert. Era el dia sis de junt de 1983.
Al cap de poc de l’operació, quan ja tornava a ser a casa, els metges del Clínic em van telefonar perquè hi anés de seguida. I em van dir que quan em van operar m’havien hagut de donar molta sang, i que a causa d’això també tenia hepatitis.”


En el meu record, hi ha quatre persones molt estimades que han mort durant la primavera, i ara aquests dolors soterrats, que d’alguna manera s’han soldat en un de sol, em tornen cada vegada que la terra reneix.
No vull pas dir que no m’agradi la primavera, al contrari! N’espio cada símptoma quan em pesa l’hivern, tan llarg. Però cada flor desclosa em diu, també, una absència.
Era un dia esclatant de primavera, doncs: un disset de maig, i jo havia començat les classes de la tarda, a Manlleu, quan em van dir que em demanaven al telèfon. Era el meu germà gran, que tenia una veu estranya, apressada i tremolosa. Havien d’ingressar el pare, d’urgència. Això havia passat ja tantes vegades que no ho vaig acabar d’entendre: no ho volia entendre. Vaig demanar fins a quin punt...
- Corre! – em va dir, només.
I llavors, sí. Vaig saber que us estàveu morint.
Vaig arribar a l’hospital abans que l’ambulància, que us duia des d’Alpens. Vaig seure en un pedrís, davant d’urgències, i veia el sol i l’herba i les papallones i les flors que suraven en una mena de núvol, irreals, uns minuts o unes hores o un segle, fins que va arribar l’ambulància i us en van treure estirat, inert, inconscient, i jo us mirava estranyament els peus amb les sabates inútils, com si no les hagués vistes mai.
No hi havia res a fer, però no ens deixaven entrar. Vam discutir amb els metges. “Si no hi ha res a fer, almenys el volem veure”, dèiem. I els metges deien que per què l’havíem dut, doncs.
Però vam entrar, de dos en dos, perquè ja hi érem tots, allà.
Jo vaig entrar amb la mare, que us acariciava amb gestos mesurats...però amb una intensitat tal, que jo em sentia una mica culpable de no deixar-vos sols, en aquells moments tan íntims.
...I tot es va acabar, com si aquella tarda de sol única s’hagués clos amb un núvol negre.
En saber-ho, la mare va dir alguna cosa que volia ser resignació cristiana... però amb una veu tan alta, i tan estranya, que em va semblar un crit de desesperació, i que em va espantar.
Quan us vaig tornar a veure, ja no éreu vós, sinó només una altra cosa, completament aliena: una màscara de cera freda, una despulla.
Jo no podia pas plorar.
Ja no hi éreu. Ho pensava, però no tenia cap sentit. Pensava que jo pensava...i sentia com si jo no fos jo la ferida de cada minut buit, la nafra fosca i purulenta del temps. Era una dona sense ombra, amb el cap com un garbuix de fils indestriables
Vau morir d’hepatitis, no pas del cor. Us van estafar uns quants jornals, també...