dimecres, 3 de gener de 2007

"Germinal", Émile Zola: una obra mestra.




Estic llegint Germinal, d'Émile Zola, i no espero ni a acabar-lo: us el recomano vivament. Ja fa temps que llegeixo tots els Zola que puc, és un escriptor que et captiva i t'endinsa de ple al món que et vol ensenyar. Crec que fins i tot les olors, sento, llegint-lo.


Però, a més a més, Zola es mulla, es compromet. I d'escriptors compromesos, n'hi ha ben pocs! En aquest sentit, és molt interessant l'article de Víctor Alba que que us reprodueixo a continuació, i que subscric totalment:



On són els nostres Zola?
Víctor Alba
Avui, 5-12-2002
E l setembre del 1902, Émile Zola morí a casa seva, de les emanacions de la llar de foc. Mai s'ha aclarit si fou un accident o un crim preparat amb habilitat.
A França s'ha commemorat amb conferències, taules rodones, exposicions, aquest centenari. He deixat passar dos mesos abans de parlar-ne, perquè tenia curiositat per veure si aquí, a casa nostra (nostra?) algú es feia ressò del centenari, tan aficionats com som a les commemoracions dels 50 i els 100 anys. Es veu que Gaudí i Verdaguer s'han endut tota l'atenció. O potser ha estat una altra la causa del silenci català. Potser és que aquí mai hem tingut un Zola.
Hem tingut escriptors naturalistes, com abans en tinguérem de romàntics, però cap ha pres posicions tallants, que necessitaven coratge i decisió i exposar-se al perill, com ho feu Zola amb motiu de l'afer Dreyfus, quan aquell capità de l'exèrcit francès, jueu, fou acusat falsament d'espionatge -simplement per l'antisemitisme de l'exèrcit i dels benpensants- i Zola fou un dels poquíssims que sortí en defensa seva, amb el seu article J'accuse, tot i saber que així es marginaria de bona part de la societat i dels seus lectors. Zola i altres aconseguiren que Dreyfus fos rehabilitat i tornés del presidi de la Guaiana francesa on l'havien condemnat.
He pensat, en escriure això, en la desaparició i assassinat d'Andreu Nin. Qui sortí no ja en defensa seva, sinó simplement a demanar que s'investigués allò que havia passat? Un humorista conegut, quan anaren a demanar-li que signés un paper inofensiu demanant una simple investigació, donà aquesta resposta: "El que Nin hauria d'haver fet era seguir traduint del rus i no ficar-se en política". Ni Mercè Rodoreda, que havia estat amiga molt especial de Nin, s'atreví a fer preguntes.
És clar que els intel·lectuals catalans, que gairebé tots eren moderats, d'allò que en deien Acció Catalana (una escissió de la Lliga) es passaren en bloc al PSUC, que els donava feina, protecció i les llenties de Negrín. I no solament a Catalunya, sinó a tota la zona republicana. Recordeu Machado, escrivint odes a Líster, el general comunista que desmuntà a trets les col·lectivitzacions aragoneses.
Així mateix, si mirem entorn, veiem moltes -bé, algunes- obres interessants, però, ¿quina que surti en defensa dels treballadors, com Zola amb la novel·la d'una vaga, Germinal o ambl'Assomoir, defensa que Clavé, fa més de cent anys, emprengué organitzant corals que arranquessin els obrers de les tavernes? Bons escriptors en tenim, però, ¿on són els cabrejats? Que els temps són diferents? Bé, potser sí, però també són diferents els abusos de poder, les malifetes dels poderosos, les corrupcions de certs estaments, i qui, amb novel·les o articles, les denuncia i les combat? Ara, en la lletra impresa tot sembla cosa de trempar i riure, com dèiem quan jo era jove.
Hauríem de pensar-hi una mica, en aquesta diguem-ne abdicació del paper de l'intel·lectual com a denunciador de les malvestats i les injustícies.
No és pas per manca de material que no ho fan. Per què deu ser?
En tot cas, deixeu-me recordar Zola, jo que sóc de la generació en què els joves miràvem de reüll els intel·lectuals que llucaven cap a la banda on no hi havia perill.