dijous, 11 de gener de 2007

NO SERÀ RES (AIRE) (8)




- Saps, iaia? L’avi d’Alpens, el de la iaia Pepeta, es va morir, com la meva tortuga.
- Sí, Lídia: estava molt malalt.
- I per què no el van curar...?
Callo i miro de distreure’t: collim pedretes, mira quina flor, quina formiga...! Perquè no hi ha resposta per a la mort, Lídia, petita meva: és l’aire que se’ns en va, l’aire que ens falta. I nosaltres potser només som petites engrunes amb la llibertat de poder triar; amb la servitud d’haver d’escollir. Triem solituds i enderrocs d’absències, o potser la solitud ens tria a nosaltres amb l’abraçada freda, o triem companyies impossibles, o volem sempre més del que ens pertoca.
La flor només pot ser flor, però sap acollir el pol.len que pot fecundar-la, que ha de ferir-la. Moren sense enyor els pètals vora les llavors alades, es colguen lentament les fulles mortes vives.
Avui, ara i aquí, em sento ben just mirada damunt els camps, terra tèbia i suavitat d’herba sota els peus nus, el brunzit que puc escoltar, el bri d’aire que desvetlla desitjos oblidats.
Sóc el gall que canta ben lluny també per a mi, el penell mort que gronxa, la papallona de colors impossibles, el moment que no puc deturar. Sóc el rastre de cargol d’un dolor dolç i remot, gairebé joiós; i el lladruc d’un gos, i la corretjola oberta com un calze d’encanteri, o la silueta llunyana d’un home a la carena, com un arbre viu que caminés.
Sóc Cabrera al lluny, un dibuix precís de muntanya grisa que la calitja torna transparent. O la garsa que vola curt arran dels camps, i el grumoll de marga calenta que s’engruna als dits, els arbres quiets que broden sanefes d’ombra als camps grocs, el migdia abaltit.
Sóc el Montseny de paper de seda contra el cel blanc, l’olor verda de la sajolida, la lluna invisible, les estrelles sense llum i sense nom. Sóc les cases mudes, el silenci dolç i el mal de cap boirós d’una nit amb tequila i música vermella. Sóc l’escarabat petit a la sabata buida, el camí de formiga a les òrbites obscures, el dia com una pell girada a la jaqueta de les nits.
Sóc vós, pare.
Sóc tu, Lídia.
I vós i tu i jo som un dolor petit, som una joia viva: com una punta de brasa encesa sota la cendra del foc adormit.
Una mica de brasa encesa que qualsevol glop d’aire pot revifar.




“No serà res”, volia pensar encara, mentre el cotxe em portava cap a l’hospital, cap a vós. “No serà res”, volia pensar, pensava tossudament. No serà res, no podíeu pas morir! Mai. Jo no tindria cap lloc on tornar, pensava amb un egoisme impúdic i infantil, on podria encabir tots els records?
El cotxe semblava una carcassa molt feixuga: els semàfors vermells aturaven la vida a les cantonades.
“No serà res”, pensava encara, encallada com un còdol de riera dins el fang d’aquestes tres paraules.
MORT: substantiu, verb, adjectiu, crit: paràsit absurd que nia traïdorament sota la pell, líquen arrapat a la llum de cada albada que es dreça, feixuga, damunt les despulles de la nit. Alè, aire que se’n va.
La mort: una gran ferida de llamp inesperat escorça endins de l’arbre estàtic i indefens que som tots.
És una idea estranya quan no ens toca de prop, i encara més irreal i insuportable quan s’endú, d’una revolada definitiva, algú que era tot un món dintre el nostre món.
Llavors, amputats i sagnants, volem creure que no es moren, els records. Mirem la cadira buida, pensem: “Avui fa tard...” i l’error de la memòria ens esgarrifa, perquè no arribarà mai més.
Sentim els minuts aturats i inflats com atzavares sota un pont derruït, i ens habita l’absència com una gran plaça nua i sense nom darrera la paret dels ulls.
Mort, quina paraula! Estic segura que en algun diccionari vell, oblidat i perdut a les golfes de la memòria es defineix així: voltor que plana a l’aguait dels records que s’obliden. S’alimenta de la carn perduda de les petites històries compartides, de les promeses ingènues, de les paraules dites i del silenci ple de crits de les paraules només pensades; de la tendresa oblidada dels gestos, de la infinitud esvaïda de les nits, de la cendra irremissible de les mans, dels presents inhòspits i cantelluts, dels dolors que cremen com ganivets de foc.
Mort: voltor que plana sobre els nostres caps, molt amunt...mentre nosaltres, petits i irrisoris, ben avall, mirem les flors absurdes que esclaten, sentim la cançó inacabada dels grills, veiem córrer els núvols canviants i ens aclaparen les nits i els dies girant-se sense parar, com un mitjó estès a l’eixida del món.
I la mort enorme, cràter o voltor o una gran roca ingràvida de Magritte, estrafeta, que sura absurdament damunt els boscos, conviu amb la fragilitat petita de les papallones efímeres però sempre presents, com taques de llum (grogues, blaves, blanques...) que desmenteixen l’absurditat potser només imaginada, la veritat mentidera: no serà res.


(De moment, aquesta narració s'acaba aquí. Si la voleu llegir des del principi, us poso l'enllaç al bloc anterior).