Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 10 de gener del 2007

CAMÍ EIXUT


Tota la vall és un ventre de dona, entapissat del vellut dels pins negres. Un ventre buit. Només a les crestes rosades hi ha una mica de neu gastada: un record de gravideses pretèrites.
Recordo hiverns en què la neu colgava els troncs dels pins, i les capçades semblaven grans magnòlies caigudes. Enyoro aquell fred esmolat, i els ganivets de glaç de l’aigua adormida...
Perquè, aquest any, només un rierol petit recorre el ventre de la gran dona de pedra ajaguda. Les tarteres nues tenen geografies de líquens tebis a cada pedra assolellada. El cel és d’un blau llis i sense núvols, estèril.
La serp immòbil del camí tortuós té escates de pedra blanca, pell buida, marges d’herba rossa, falgueres vençudes.
Ni un bri de vent.
Les parets de boira s’han estimbat molt lluny, a les terres baixes, irreals: horitzons d’hiverns ficticis, papers de seda.
Vora l’aigua minsa, bedolls nus d’escorça blanc, freixes amb raïms aglevats de fruits madurs i brotons negres. Avellaners a punt de florir sense esclat, amb flors com insectes. I el dibuix precís d’una moixera de guilla, amb la llum tardana dels fruits vermells.
A Queralbs, sota la teulada grisa, un davantal blau estès, com un estendard que implorés l’aigua dels núvols.
El dia és massa càlid, massa quiet.
Penso en gencianes futures, en nerets rosats i marcòlics grocs: en llavors perdudes que ara mateix haurien de dormir a l’aigua recòndita de la vall eixorca, de la terra eixuta.

(Vall de Núria, 6 de gener de 2007)

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Quin relat més preciós, d'una terra que estimo i he observat i somio constant-ment
com m'agradaria mirar com mires

salut



jordi

Anònim ha dit...

Quin relat més preciós, d'una terra que estimo i he observat i somio constant-ment
com m'agradaria mirar com mires

salut



jordi

Anònim ha dit...

Si estimes la terra, i l'observes, també a mi m'agradaria mirar com mires...
Gràcies pel teu comentari.