Els carrers seran sempre nostres!

diumenge, 14 de gener de 2007

CASA AMAGADA


La calor, com un gran globus invisible, pesa damunt els boscos, mossegada sense èxit per un lladruc llunyà i repetida per les esquelles invisibles.
Ara, però, un bri d’aire remou les branques baixes d’un faig casolà, empeltat d’heura i carregat de fages aspres (com nusos de sol que pesen a cada entreforc de fulles encegades).
El globus d’aire calent es gronxa a poc a poc, i ara el faig domèstic mormola molt fluixet una cançó de bressol antiga que adorm la set de les falgueres i atura el camí de pols de la marga engrunada.
La cançó va i ve a poc a poc, sedosa d’ombra i de llum filtrada. Una sola fulla (una sola nota) tapa i destapa tota una finestra; una sola branca escombra la teulada aclaparada.
Pesa l’estiu. Pesa la tarda. Penso camins perduts.
El faig canta.

1 comentari:

Maria ha dit...

Ja fa dies que la busco, i no la veig en lloc. Em preocupa. D’un temps ençà no és la mateixa. Havíem passat bones estones juntes, quan la pressió m’aclaparava, quan la manca de solitud m’ofegava els crits, quan les sines em palpitaven amb un cor propi, més accelerat, ple de sang i fosc com un pou incert. Sí, llavors ella m’agombolava entre els seus braços que per res no semblaven de pedra, ans eren suaus i càlids com els primers dies d’estiu, com la tendresa, com l’amor reposat sota un roure immens, al capvespre.

Abans la cercava, sí, ara ja no. No em cal cridar, ni la solitud, tampoc em cal. Que no hi ha motius? Podeu preguntar-me. Vés, és clar que sí! en sobren! Però n’hi ha massa, i massa crus. El meu cap, el cor, no són capaços d’enfrontar tants plors, i he optat per ignorar-los darrera el vent, al fons de la consciència. Però sé que ella no pot. La sensibilitat és el seu punt feble, estima el món, les criatures, els arbres, les albades netes, la pluja, la infantesa... bah! Endebades, li deia jo, certeses em responia ella, i deia que la vida és meravellosa, pobreta. Penso que se n’ha adonat del seu error, i ha vist a la fi la cara bruta d’aquest desassossec, d’aquesta mena de passi que portem sota el braç en néixer –no un pa, rucs, què us pensàveu?- i que comença a esgotar-se al precís moment d’obrir els ulls i esberlar els pulmons adormits.

Vull creure que està amagada, darrera un arbre mil•lenari, al fons d’un llac d’aigües vives, al cim d’un pujol invisible, al cor d’un amic...
Em penso que desbarro, vés, ja començo a parlar com ella, irreal i somniadora, sense tocar de peus a terra, tot i els seus ciments plantats amb fermesa. De fet, l’última vegada que la vaig veure duia les finestres a mig obrir, i la porta mig tancada. Una herbeta persistent li començava a pujar per les parets, i les teules no eren tan vermelles com abans, ni la pedra de les parets tenia aquell viu fresc i despreocupat.

Potser jo l’hauria d’haver agombolat una mica... però vés, fa temps que no tinc problemes, jo...