Hi ha homes i dones com pedres de riu: còdols perfectes, sense ni una aresta. Res no els pot fer mal. Són llisos i durs, insensibles. Metòdics fins a la nàusea, eficaços, pedants. Són com màquines complexes, exquisides, però no els demanis ni una engruna d’intuïció: es “fabriquen” els amics, s’enamoren perquè toca, tenen fills perquè s’han de tenir. Tenen, per dir-ho cruelment, una intel·ligència estúpida, de robot.
Hi ha homes com arbres, d’una bondat que vol ser ingènua. Homes i dones absolutament incapaços d’assaborir o de desitjar cap fruita prohibida. Encara viuen al paradís intacte, miraculosament verges enmig del caos. No faran mal, no faran bé: tenen la ment immòbil, i només es deixen gronxar pels vents més tènues. Tant li fa si tenen vint anys o vuitanta; són plens de grops, abrigats d’escorça: són vells.
I encara hi ha els sol·lícits, els amables, els misericordiosos. Aquests no estimen, compadeixen; no odien, perdonen, i poden arribar a ésser, per això mateix, odiosos. No pensen, creuen; no desitgen, es resignen. No viuen: moren lentament i progressiva, i passegen arreu, impúdics, els seus cadàvers incorruptes. Per tal de no estimar-se, per por de veure’s al mirall, llencen els ulls i proclamen dogmes, clarors inabastables. A aquests, no els puc sofrir!
I jo sóc tortuosa i malpensada, pare: ja ho veieu...
Hi ha homes com arbres, d’una bondat que vol ser ingènua. Homes i dones absolutament incapaços d’assaborir o de desitjar cap fruita prohibida. Encara viuen al paradís intacte, miraculosament verges enmig del caos. No faran mal, no faran bé: tenen la ment immòbil, i només es deixen gronxar pels vents més tènues. Tant li fa si tenen vint anys o vuitanta; són plens de grops, abrigats d’escorça: són vells.
I encara hi ha els sol·lícits, els amables, els misericordiosos. Aquests no estimen, compadeixen; no odien, perdonen, i poden arribar a ésser, per això mateix, odiosos. No pensen, creuen; no desitgen, es resignen. No viuen: moren lentament i progressiva, i passegen arreu, impúdics, els seus cadàvers incorruptes. Per tal de no estimar-se, per por de veure’s al mirall, llencen els ulls i proclamen dogmes, clarors inabastables. A aquests, no els puc sofrir!
I jo sóc tortuosa i malpensada, pare: ja ho veieu...
2 comentaris:
Punyeta! a veure qui és l'agosarat que s'atreveix a posar-se al teu davant en un dia tan clarivident com aquest!
M'agrada, Roser (el que escrius), i espero que aquest bloc vagi millor que l'altre, ja ho anirem veient.
Ei, Maria! Gràcies per seguir-me fins aquí. Ja n'anirem parlant: les finestres estan obertes per escoltar el silenci...
Publica un comentari a l'entrada