El cirerer, isolat i vell al mig de l’hort de cols arrugades i grises, o ben nu al capdamunt d’un marge d’herba rossa, amb la tardor es torna aristocràtic, melangiós, medieval; d’un vellut vermell de sang presa, la capçada, esponerosa, podria ser la casulla d’un bisbe, o el cortinatge feixuc i polsós d’un palau.
Les fulles vermelles del cirerer moren lentament, malaltes d’enyor de les joies perdudes.
5 comentaris:
Caram he fet un bon descobriment!! Aniré passant per aquí... si vols t'agrego com a enllaç al meu bloc! Respecte la publicació sobre l'Avet tallat... és un tema delicat però si la gestió que s'ha fet al lloc segueix uns criteris sostenibles i s'ha dut a terme un bon projecte tampoc s'ha de criminalitzar, pocs recursos són tant ecològics com la fusta (explotats adeqüadament i respectant la biodiversitat de la zona),a més, millor que sigui fusta del païs que no de països subdesenvolupats...
Molt bé si m'enllaces al teu bloc!
Jo també hi aniré passant. Pel que fa als arbres...mira la foto, la d'ara és real. Això és el que veig des del meu terrat. Els enyoraré sempre, aquests avets!
Hola Roser, buscava una imatge que pogués encapçalar el meu blog, que tot just acabo d'encetar i buscant-les he arribat al teu blog de finestra.blog.cat i d'allà fins aquí. M'ha agradat molt de llegir-lo, espero que no t'aturis.
salut!
Hola Roser.
Ha estat un bon descobriment trobar el teu bloc.Quina riquesa!!!Per poc que pugui seré n`aniré seguint.
Joan Fradera
Gràcies, Joan. Jo també vaig seguint les teves fotos. Salut!
Publica un comentari a l'entrada