dissabte, 17 de març de 2007

Els meus morts


Els meus morts tornen, cada primavera. No és res molest, sinó tot al contrari: un bon dia, l’aire suau em tiba, com si fos l’arc d’una fletxa interna, i llavors surto a gaudir de la solitud acompanyada.
Els meus morts floreixen als marges, humils com la ravenissa d’olor de mel i la violeta petita, o agosarats com una oreneta viatgera. Em diuen que hi són, em diuen qui són. Em diuen que jo també sóc ells, i fem petar la xerrada.
No és res transcendent. Si els dic que tinc gana, em diuen que ja no mengen; si els dic que tinc son, em diuen que dormir és perdre el temps. De fet es riuen una mica de mi, perquè m’he d’aturar a cada porta i no puc travessar parets...
Però ens entenem força bé. Vénen sempre, cada any, i jo els espero.

2 comentaris:

Aila ha dit...

Vaig llegir que quan jo fos morta, romandria en una regió que seria com jo la vull. Allà hi trobaria tots els qui han pogut imaginar i crear el mateix que jo. Que bé, vaig pensar. Des de llavors (perquè m'ho vaig creure) penso sovint ens ents que em busquen perquè ells sí que ja saben que els trobaré. Espero que sigui veritat.
Tu ho saps explicar de manera molt bonica, jo només et puc dir que ho entenc i m'agrada.

Roser Iborra Plans ha dit...

Gràcies pels teus comentaris, Aila.
Ja saps que sí, que ens entenem.