Els carrers seran sempre nostres!

diumenge, 11 de febrer de 2007

ARBRES CAIGUTS

Em desperta el soroll insistent d’una serra elèctrica. “Què deuen fer”, penso, encara mig adormida. M’aixeco a mirar per la finestra, i el que veig m’esgarrifa, no pot ser, veig com cau la gran branca desmaiada molt a prop, com si des de sempre fos una cosa morta.
Un avet ja no hi és. Tallen les branques de l’altre, una a una, com si fossin de mantega, irreals i sense pes.
Em vesteixo amb el soroll estrident que no s’atura, el mitjó no vol entrar, no pot ser! Miro, van deixant l’avet reduït a un tronc i la serra puja, puja. Les branques verdes, al terra, fan un gran feix inert.
Les branques, tan poderoses, que agombolaven la neu com un bressol, avares de la blancor intocada...
Truco a l’ajuntament : encara no hi ha ningú, truqui després, senyora. Després serà massa tard, els dic...
Els avets van anar creixent, i no me n’adonava. Com passa amb els fills. Quan eren petits, espiaven el vol curt dels pardals de branca en branca, eren nens i un bon dia se’n van i ja no ho són.
El segon avet, ara, és un tronc ple de ferides que té alguna cosa de nuesa humana. El que fan ara, els dos homes ficats a la cistella alta, és anar-lo tallant a trossos: mentre l’un serra, l’altre aguanta, i llavors deixa anar el tronc damunt el brancam retut.
El cafè es vessa, apago el foc. La cuina és plena d’una llum crua, que ja no matisa cap verd. Surto al terrat i miro de cara els dos homes que no paren, el tronc ja és molt petit i ara puc sentir l’olor de saba de la fusta verda, de la fusta viva.
Sempre havia mesurat el vent per la gronxadissa dels arbres: la dansa de les branques abraçant el tronc, les sacsejades furioses, el desesper de les nits.
Entro per no veure-ho més, surto perquè no me’n puc estar. Impotència i ràbia!
A vegades venien les garses. Quan sentia el seu crit enrogallat i curt, sortia a veure-les: sovint eren dues, que volaven curt de les branques a les teulades, blanc i negre efímer.
La meva néta comptava les pinyes. Les verdes, primer.
Tot ha acabat, amb una rapidesa de vertigen: branques i troncs a un contenidor, i només la doble ferida rodona a la terra. Soques encara humides, arrels descalçades, com si ploressin.
Un dels homes esmorza, ara, al peu dels arbres caiguts. Mira un moment amunt i em veu, dreta i mirant els arbres invisibles que només seran en el record: em veu i torna a ajupir el cap.
De la tanca de les obres, han desaparegut les lletres vermelles que eren el nom del depredador.

2 comentaris:

segona ha dit...

Fa mal...

Aila ha dit...

Jo penso que és un assassinat. Els humans no som conscients que assassinem els arbres, perquè no és veritat que es puguin substituir, són únics com tots nosaltres, i la seva vida està enllaçada amb la nostra. El "foc verd" s'apaga, i nosaltres ens quedarem sense energia... molta tristesa.