CASA EN SILENCI

Amb el líquen groc arrapat a la soca com una crosta, el saüquer, vell i sofert, guarda la casa i cabdella les hores blanques de les flors perdudes. Raïma petits minuts verds al capdamunt de cada branca estrafeta i torta, plena de nusos.
La cotxa fumada, negra i inquieta, petita com un glop d’ombra, hi té un recer segur. Des de la finestra veig com saltirona de branca en branca. Gira el caparró fosc, mou la cua de foc com una escombra i, quan alça el vol, la desplega amb la meravella efímera de les plomes ataronjades, com una papallona o un vano o una flor de llum.
Penso que avui l’he vista aviat. D’alguna manera, sento que amb aquesta cita he sedassat les hores d’aquest matí de solitud perfecta, i torno sense recança al ventre fresc de la casa en silenci.
A fora, gairebé assegut al marge, el saüc sense esclat guarda al davantal de la falda verda el cabdell madur, com una àvia filadora i lenta.