Els carrers seran sempre nostres!

dilluns, 21 de març de 2011

PRIMAVERA


Com que visc en una caseta a mig revolt d’una pujada, a vegades veig, des de la finestra, avis o àvies que van ascendint a poc a poc, com jo mateixa.
Si s’escau que sóc al porxo de la gran porta blanca, regant les flors o estenent la roba, els dic bon dia o bona tarda, com va, i llavors s’aturen i reposen mentre comentem el temps que fa o que farà, tema inesgotable de conversa.
Avui, però, la noieta venia corrent, des de dalt, i me l’han anunciada els lladrucs del gos veí i els sorollets de les passes precipitades. Moreneta, despentinada, s’ha aturat davant meu i ha dit, sense tractar-me de vós ni de vostè:
-Tens un jardinet molt bonic!
- Oh, això només és l’entrada – he dit-. Tinc un pati amb més flors. Les vols veure?
I la nena ha dit que sí, cosa estranya, perquè quan s’és tan jove no tens pas temps, de mirar flors...Però aquesta m’ha escoltat amb paciència, com una entesa, i ha admirat els meus jacints blaus i rosats, la vinca de flors estrellades, el roser que ja s’ha refet de l’hivern i treu fulles tendres, la paret de falgueres arrissades...
- Escalfen el cor, les flors, oi? –ha dit, i llavors he sabut que no era una nena qualsevol. Cap xiqueta no les diu, aquestes coses...
L’he mirada amb més atenció. “Quins ulls tan blaus!”, he pensat, però de seguida m’han semblat verds com aigua de gorg, canviants. S’ha posat a riure de no-res, perquè sí, amb una rialla encomanadissa, i les seves dents eren petites i blanques com borralls de núvol encès.
Llavors he pensat que potser tenia gana, perquè totes les criatures en tenen, quan creixen tan de pressa. M’ha dit que sí, i tant, i s’ha cruspit un entrepà de pernil amb una velocitat increïble.
-Me’n vaig, iaia! – ha dit mentre pessigava amb els dits les darreres engrunes de la taula del jardí, amb un gest ràpid que m’ha fet pensar en un ocell.
Dit i fet. S’ha aixecat d’una revolada, i els seus cabells negres han desprès una suavíssima olor de marges florits. “Ja pots desar els estris de la llar de foc” ha dit llavors, enigmàtica. “Guarda la llenya per a l’hivern que ve!” ha cridat quan ja corria, camí avall.
- Com et dius? - he cridat jo, també, i s’ha girat amb la mà enlaire, sense ni aturar-se:
- Em dic Primavera!
M’he quedat una bona estona al porxo, rumiant. Ningú no s’ho creurà, si ho explico...

10 comentaris:

Anna ha dit...

Gràcies per aquest conte tan bonic, Roser! Desprèn olor de marges florits. Feliç primavera!

Roser ha dit...

Gràcies, Anna. No coneixia el teu bloc. Ara sí!

Anna ha dit...

Res, el meu bloc! El tinc ben adormit! Felicitats i gràcies altra vegada per aquesta calidesa gràcil que desprèn el teu conte.

MCarme ha dit...

Molt maco, Roser!!!! No, no ho expliquis, potser no tothom ho enten!!!

M.Carme

IntroArt ha dit...

Un plaer llegir-te. Una forta abraçada.

Judith

Roser ha dit...

Gràcies, Maria Carme i Judith!

Marc ha dit...

Feia dies que no parava pel teu bloc, i ja veig que feia malament. M'ha agradat molt llegir aquesta història que et va passar. La teva primavera m'ha recordat molt una persona que vaig tenir el plaer de conèixer i que per desgràcia se'n va anar. Potser és que s'ha reencarnat, encara que només sigui en un conte.

Una abraçada,
Marc

Roser ha dit...

Gràcies, Marc. Aquesta història només ha passat en el meu cap, però també és una mena de realitat, oi? Jo també tinc morts de persones estimades associades a la primavera. Potser és l'enyorament de tots plegats...
Cuida't, una abraçada. I records!

En Jordi de Bellmunt ha dit...

M'he ben emocionat amb aquesta primavera que ens has mostrat!! M'adono que, sense una mica de màgia, la vida risca de ser molt grisa. Avui tu l'has ben acolorida!
Una abraçada. Jordi.

Roser ha dit...

Una abraçada també, Jordi. Ja tinc ganes de veure la primavera des de Bellmunt!