Remeno armaris. Les paraules de l'hivern se m'han esmorteït i, si les espolso, en cau el tedi del fred. Desitjo tant la primavera que m'emprovo els mots nous davant del mirall, però se'm fan grans o petits; no trobo la mesura del temps que giravolta i se'm fa engruna a les butxaques, pedreta a la sabata, estrella perduda.
Fa dies que Orió se'm desdibuixa, i la lluna s'estimba cada nit.
3 comentaris:
...ja el groc de la ginesta em portà aquell somni on devorava una síndria, groga, feroçment i veloç; era hivern encara, era Montseny.
però ara, m'eixampla els narius i els ulls plorejen, i de cop l'aire que no m'arriba a l'ànima... aquesta flor insultant de la prunera borda que tan temptat em té de Licantropia...
...la lluna reposa a la branca, irreal. Diries que és a l'abast de la mà, però no hi arribes, ni tan sols quan es fica a l'aigua i tu hi vas amb el cove foradat del cor. Diries lluna, i és aigua. Diries aigua, però ja no és la mateixa que has vist...
llum la lluna duu
si en mirar-la l'ull m'enganya,
més, si miro sens mirar
l'ull me diu que no duu llum...
duu una mantellina blanca.
si l'aimada em vol
tot em donc per la complaure,
si de retop em defuig
jo em desfaig en mil bocins
com la lluna dins de l'aigua.
Publica un comentari a l'entrada