Els carrers seran sempre nostres!

divendres, 25 de febrer de 2011

Un instant de sorpresa


Sóc muntanya, volcà. Sento la lava que puja i creix, que es vessa i refreda i em reinventa en mil formes nues. Només al cap de molts anys els líquens vesteixen tanta aridesa, i potser al cap de molts més creixeran falgueres a les crostes negres i, tot un món enllà, gosaran obrir-se les flors, mínimes.

Suro damunt del foc intern, creador i destructor alhora. Sento els sismes que esquerden silencis mil.lenaris, l'aigua que m'inunda, les petxines que omplen la cova vermella de la boca oberta.

Sóc un instant de sorpresa.

2 comentaris:

marsinyac ha dit...

La més tendre fulla
de la branca més jove d'enguany
s'avida al sol
llega a l'ofeg de la rel
presa a l'antigor de la soca,
i, tanmateix
són cap de feina i regit
de la mateixa fornada.

Roser ha dit...

El que és nou també és antic...que la nova primavera ens escalfi el cor, tan vell.