L'hivern s'esquerda. Parracs de boira ronden els fumerols de les xemeneies i se'n van plegats cel amunt, a buscar el blau perdut. El pitroig, tacat de rovell, s'atura al cor d'una olivera i li sacseja les fulles adormides. Una dona vella rejoveneig el silenci del camí.
Sé que han florit els ametllers. Encara no els he vist, però ho insinua l'aire que ve del sud, ho proclama el sol tebi, ho diu la llum que s'esbiaixa i allarga el comiat a ponent.
Al racó de la paret assolellada, la vinca obre les primeres flors estrellades. L'heura tèbia és granelluda de fruits negrosos com la nit.
La lluna creix. El fil del fred s'estimba de les carenes i es fa un cabdell tossut a les obagues.
El cor espera, expectant, la revifalla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada