Tots els verds s'enyoren de tu, Segimon. El verd nou dels brots de la pomera que em mira per la finestra quan rento els plats; el verd rosat de la cresta dels pollancres que podria abastar amb la mà quan passo pel pont del Congost; l'escuma del verd tendre a la muntanya, que somriu entre la foscor dels pins.
I l'aigua, Segimon, que salta i juga amb les pedres amagades i bressola peixos de color de roca i ànecs virolats. I les flors.
O les noies i els nois que riuen i juguen com fa mil anys. Tan vells i no ho saben. Tan bells...
I jo, que camino els cabells blancs sense tu.
Cada any, cada any.
2 comentaris:
Que trist i bonic, com tantes vegades et dic, poques paraules i tan tan ...no tinc adjectiu.
Gràcies, Zel.
Publica un comentari a l'entrada