St. Adrià 10-3-2010.- En Palomar és una d'aquestes persones que, quan te'l trobes pel carrer, és difícil que només et saludi. Sempre té un comentari per fer o un per escoltar. De manera que li vaig preguntar si la seva mare voldria explicar-me alguna cosa de St. Adrià, de cara a la commemoració del Mil·lenari del poble. I em va dir que sí, sense cap dubte.
Abans d'una setmana ja estàvem asseguts a taula, a casa de la seva mare, que ara té 92 anys i viu en una planta baixa del carrer Nebot, en el barri on ha viscut sempre aquesta família que, d'altra banda, és una gent que sempre els he vist treballar. Recordo que, durant una època molt llarga, havien tingut una botiga de sabates i també havien anat a vendre'n pels mercats setmanals de la comarca.
La casa on viu la mare ara, m'ha fett la impressió que és una d'aquestes cases que, molts anys enrera, no calia mai tancar-les amb clau. Tant es podien obrir per dins com per fora, sense por de cap lladre.
La mare és una senyora d'aquestes que semblen molt més joves per l'edat que tenen i, no fa gaire jo mateix me l'havia trobada, quan ella anava al mercat a comprar.
EL DIA MÉS TRIST QUE RECORDA
De seguida m'explica el dia més trist que recorda haver viscut en aquest poble. Fou un dia de 1937, durant la guerra civil. Després d'un bombardeig realitzat pels "nacionals", ella es va assabentar que n'havia resultat morta l'esposa d'en Toribio, el municipal. Vivíen per allà baix, al barri de St. Joan Baptista, que va ser una zona molt castigada. Jo també recordo aquest policia municipal, el senyor Toribio; potser fou el primer municipal que va tenir l'Ajuntament. Quan el vaig conèixer, era calb, amb uns quants cabells blancs; més aviat baixet, amb la seva gorra, grassonet, parlava poc, feia sempre una cara molt seriosa, trista i, em sembla, que no el vaig veure riure mai...
EL DIA MÉS ALEGRE.
Pel que fa al dia més alegre, en recorda un que la alegria va ser generalitzada, dins del poble i molt més enllà: per tot el país. Va ser el 14 d'abril de 1931; ara fa setanta-nou anys, quan es va proclamar la Segona República:
"La gent va sortir al carrer i tothom estava content i ho celebràvem. Hi havia un home que tenia una casa de confecció, a l'avinguda de Catalunya, en el mateix local on després va posar la sastreria l'Auger. Doncs bé, aquell home va començar a fer banderes i llacets amb els colors de la República... i li treien de les mans. Tothom en volia lluir una... I dins de casa meva també estava tothom content... me'n recordo molt... i del primer alcalde republicà, que es deia Benito Gimeno...
"Durant els anys de la República, jo vaig fer els 15, els 16, els 17 anys... aquells anys jo sempre estava contenta. Havia anat a "l'acadèmia Donya Carmen", a la classe del senyor Garcia. I després havia treballat de dependenta a Can Vialet, aquella botiga que tenia a prop del mercat la família d'en Valentinet, el que després va ser alcalde, també.
"I va arribar el 18 de juliol de 1936... tots vàrem sentir por més que altra cosa. Recordo que vàrem pujar al terrat amb el meu pare. Vèiem gent que corria i sentíem molts sorolls... durant la guerra anàvem a comprar sucre a Barcelona, al carrer de la Ciutat, en una joieria que en tenien d'estraperlo... però mai vàrem saber a canvi de què aconseguien ells el sucre...
"L'any 1939, amb "La Retirada", vàrem veure tota aquella gent que fugien a peu, per aquesta carretera, cap a França... mal vestits amb parracs, morts de fam... alguns anaven gairebé descalços, amb unes espardenyes que els queien a trossos... i l'endemà passaven les tropes dels "nacionals", ben uniformats i arreglats. Alguns portaven botes de recanvi penjades a l'espatlla... a mi em semblava inexplicable... però era així... i aquella gent que varen arribar ens ho prenien tot... a nosaltres ens varen prendre els pollastres, l'aviram. I dies després, quan vàrem anar a buscar pa al carrer Sta. Caterina, allà vàrem trobar els pollastres, en una casa on s'hi havien posat a viure uns moros d'aquells. La casa era d'una senyora que, molt temps després de la guerra, encara li deien "la dels moros"..."
De tant en tant, en Palomar intervé per col·laborar en els records de la seva mare.
LES "JOVENTUTS SOCIALISTES".
"A la nostra família tenim el "Tio Pepe", que estava en les "Joventuts Socialistes" i un dia de 1936 va dir als de la seva família: "Me'n vaig a buscar el diari..." I ja no va tornar. Molts anys després, quan va aparèixer, ja tenia la doble nacionalitat, mexicana i espanyola. I, quan va tornar, després de mort Franco, la policia de Madrid el va interrogar, però no va passar res... de vegades encara notàvem alguna reacció rara, de part d'alguna gent, quan ell es presentava: "Soc en José Palomar...!" I ja fa temps, quan a TV-3 varen fer un programa dels exiliats a Mèxic, el "Tio Pepe" també va sortir."
Mentre escolto mare i fill i vaig prenent notes, no puc evitar que el cap se me'n vagi cap els meus propis records: la primera vegada que vaig sentir parlar de les "Joventuts Socialistes" fou el 1965. Jo estava estudiant el curs preuniversitari, a l'Institut Balmes de Barcelona. El professor de literatura, que es deia Guillermo Díaz Plaja, ens va fer llegir un llibret de proses d'Antonio Machado; i és en aquella antologia (editada a l'Argentina per l'editorial Losada) on vaig trobar un discurs pronunciat en plena Guerra Civil, pel propi Machado, davant d'un congrés de les "Joventuts Socialistes Unificades". Entre altres coses els deia que unificar-se significava alguna cosa més que unir-se... i que era necessari resistir com fos contra totes aquelles "hordas arrancadas al hambre africana."
I continua explicant la mare d'en Palomar:
“El meu home, el 18 de juliol el van agafar mentre feia el servei militar a Mallorca, però justament aquells dies estava de permís aquí, de manera que ja no hi va tornar, sinó que se'n va anar voluntari al front d'Aragó. Va caure ferit i va anar a parar a l'hospital. Després el varen reclamar per tal que entrés a treballar a la fàbrica del "Carburo", a l'altre cantó del riu, allà, a
"També recordo un home del carrer Maragall, que es deia Àngel Flores, molt amic d'en Durruti i que, quan aquest va morir a Madrid, es va encarregar de cuidar un noi molt jovenet, que deien que era fill d'en Durruti... i aquest Flores també va morir al front...
"També hi havia un noi que es deia Rampérez. Uns deien que era mig boig i uns altres que era molt llest, perquè durant la guerra va estar amb els "rojos", però es va cuidar que no els passés res a algunes persones de diners. I després de la guerra va poder viure bé, gràcies a això. De totes maneres la seva família eren molt bona gent... tothom els tenia respecte".
VAREN CREMAR L'ESGLÉSIA
"Sí, l'església la varen cremar. Va quedar abandonada. Qualsevol es podia emportar qualsevol cosa, si volia. El col·legi dels "Hermanos" també el varen cremar. Alguns deien que va ser un accident... cadascú hi deia la seva... encara recordo els trossos d'uralita com espetegaven... nosaltres no hi anàvem mai, al refugi... a casa nostra teníem un matalàs, que posàvem sota les escales i allà anàvem, quan bombardejaven... però el meu pare i jo tampoc no ens hi refugiàvem gairebé mai; quan sonaven les sirenes, el meu pare sempre deia que preferia quedar-se fora, per veure-ho tot i després poder explicar-ho...
"Acabada la guerra, recordo que anàvem a ballar a "l'Ateneu" i a "l'Amistat". O a l'envelat, per
"De les riuades, la que recordo més és la de quan jo tenia 7 o 8 anys, coneguda com la riuada del "Mas-Bagà", en què va morir un home, quan creuava el riu Ripoll..."
L'ARRIBADA DE
"De l'arribada de la televisió al poble recordo una conversa que vaig tenir amb una veïna, que pegava a la seva filla, perquè no volia deixar-la anar al bar "Matadero", a veure la televisió que tenien, una de les poques que hi havia al poble. Aquella dona deia que allà no s'hi havia d'anar, perquè allò era una taverna i només hi anaven homes... jo li vaig contestar que, si m'atrevís, jo mateixa voldria anar-hi, allà, a veure la TV...
"Per cert, quan va arribar la ràdio, fa molts més anys, a casa dels meus pares n'hi havia una, que només era com una capsa amb unes boletes...
"I me'n recordo dels safareigs, quan gairebé ningú tenia aigua a casa seva... i dels autobusos de dos pisos, aquells que portaven de Londres. I de l'edifici del "Polidor", de quan era una fàbrica de discos i varen haver de tancar-la, al començar a passar els tramvies pel pont, a causa de les vibracions... i de quan hi havia serenos en el poble, que a més anaven davant d'aquelles comitives dels enterraments...
LA MORT DE FRANCO.
"El 1975 va morir en Franco, va venir el rei... res d'especial. Després Jordi Pujol... i jo em vaig quedar indiferent... a St. Adrià sempre he estat molt contenta... jo me l'estimo molt aquest poble... que no té la culpa de res...”
I la mare d'en Palomar se'm va quedar mirant:
"També me'n recordo, de la teva família. La teva mare Montse, que va ser una de les primeres noies del poble que va tenir una bicicleta. Igual que la germana d'en Bel. I la teva àvia Rosa, que estava casada amb l'Andal i tenien una botiga de comestibles per allà baix, davant de "Can Baurier"... abans de la guerra..."
I, de moment ho vàrem deixar aquí... potser algun dia seguirem.
Francesc Arnau Arias
Sant Adrià de Besós, 22-4-10.
2 comentaris:
Fantàstic, Francesc. La memòria popular també és memòria històrica. De fet potser és l'autèntica 'memòria històrica', la història fora de la història. No sé si m'explico.
D'acord, Marc, gràcies.
Francesc.
Publica un comentari a l'entrada