M'agrada el viatge. Perquè, tant si vas lluny com a prop, quan tanques la porta de casa obres un parèntesi en què seràs només tu i el paisatge, o tu i el company de ruta. Deixes anar un llast considerable de rutines, de grans i petites preocupacions que la distància fa ajornables, relatives.
Tu i el paisatge nou feu un camí plegats, amb una motxilla que els anys fan cada vegada més petita. Llavors t'adones que necessites ben poc: uns ulls oberts i unes cames que et portin. Veus colors que normalment no mires, sents músiques que a casa no escoltes.
Tu i el paisatge nou: una infantesa, potser un miratge. Una transparència de llum al caient de la tarda, un balcó amb roba estesa, una finestra il.luminada que et fa somniar refugis dins la nit. La bona gent arreu: et regalen un somriure, t'assenyalen un carrer, et desitgen sort.
El viatge és el camí. I el camí mateix és l'arribada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada