Quan va néixer el meu germà petit, en Lluc, a casa meva tots es van trastocar, poc o molt. Vull dir que tot va canviar. Ningú no em feia cap cas, a mi: tot eren regals i més regals per a aquella coseta petita i ploranera del bressol: colònies, sabons, i coses així. Podria anar ben net durant tota la vida! Però també li portaven ninots de roba molt divertits que ell ni es mirava, és clar, i que a mi m’haurien fet prou il.lusió. Però no se’ls va pas acudir, de portar-me’n cap. Cap ni un. La mare deia que també serien meus, però jo no ho veia gaire clar. I això que els meus ninots ja eren tots espellifats, de tantes excursions a la rentadora com havien fet.
La mare anava atrafegada una cosa de no dir. Es veu que els nens petits han de menjar cada tres hores, dia i nit: una mica del pit i una mica amb biberó; i han de fer el rotet, i es passen la vida fent caques i pipís i baladrejant, que se senten d’una hora lluny, tan petits com són.
- I quin reiet més rebufó! –li deia l’àvia, i li feia tot de ganyotes estranyes.
Jo, francament, no sé pas què hi veien. Era lleig, de debò: pelat com un meló i arrugat i vermell com una pansa. I ni et mirava, ni reia, ni res. I jo que em pensava que hi podria jugar!
- Ara sí que hauràs d’ajudar la mare! –em deien, xafarderes i sol.lícites, les veïnes – Quants anys tens? Sis? Ja ets tota una doneta!
- Ja has caigut de l’escambell, Júlia! –em va dir una altra. I jo no tenia ni idea de què volia dir.
Van ser uns dies molt estranys. Sort del pare, que no anava tan enfeinat, i que em portava amunt i avall amb el cotxe com sempre, i m’ensenyava a anar amb bicicleta.
- Ets la meva nena preferida! – deia - . I jo ho trobava ben natural.
Però en Lluc, el meu germanet, va anar creixent. El pesaven cada setmana, no sé per què, perquè amb mi no ho feien pas, i sempre s’havia engreixat. Semblava una boleta. Si li acostaves un dit a la mà, te l’agafava fort, i no et volia deixar anar. Va aprendre a mirar. Un dia, em va mirar i va riure, i vaig córrer a dir-ho a la mare.
- Què dius, ara? Ha rigut? No pot ser!
Però sí. I tant! I també sabia dormir tota la nit, en Lluc. Es veu que ho han d’aprendre tot, quan neixen. No saben ben res.
La mare em deia que li havia de dir coses, així coneixeria la meva veu. Jo no sabia gaire què dir-li, però ho anava provant. Era com jugar amb un nino, però més de debò. Només que no hi podies jugar, quan dormia. No era com si fos teu. Havies de demanar permís.
Vaig fer set anys. “Set anys són molts anys!”, va dir el pare, i em van regalar un pastís molt gros amb espelmes de llumineta, d’aquelles que es tornen a encendres soles i et fas un tip de bufar.
- I en Lluc? Quants anys té? – vaig demanar, i se’n van riure, perquè només tenia mesos. Vuit, es veu. Però els mesos no es celebren.
Quan va fer l’any, sí. Li vam fer un pastís petit, amb una sola espelmeta, i se la volia menjar. No entén res: s’ho fica tot a la boca. Quan m’agafa la mà, també la vol tastar. La vaig haver de bufar jo, l’espelma.
Llavors, un dia, la sorpresa:
- Què et semblaria, Júlia, si posàvem el llitet d’en Lluc a la teva habitació? S’hi ha d’anar acostumant...
No em va fer gaire gràcia. Si l’habitació és meva... I si plorava, a la nit? I si em remenava les joguines?
I sí, que me les remena. Em va espatllar una nina i tot. Però també és divertit. A vegades, quan no es vol quedar sol, la mare el posa al meu llit, i jo m’estiro al seu costat i no em vol deixar marxar. Llavors faig veure que dormo, fins que ell s’adorm ben adormit.
Ara ja té cabells, molt rossos, i li agrada que el pentini.
Però, a més a més, li he ensenyat un joc, ara que comença a parlar. Ell pregunta:
- Qui hi ha?
I jo contesto:
- El llop, que se’t vol menjar! –i llavors li faig pessigolles a la panxa, i xiscla i riu. La mare diu que cridem molt. Però ens ho passem molt bé.
La mare anava atrafegada una cosa de no dir. Es veu que els nens petits han de menjar cada tres hores, dia i nit: una mica del pit i una mica amb biberó; i han de fer el rotet, i es passen la vida fent caques i pipís i baladrejant, que se senten d’una hora lluny, tan petits com són.
- I quin reiet més rebufó! –li deia l’àvia, i li feia tot de ganyotes estranyes.
Jo, francament, no sé pas què hi veien. Era lleig, de debò: pelat com un meló i arrugat i vermell com una pansa. I ni et mirava, ni reia, ni res. I jo que em pensava que hi podria jugar!
- Ara sí que hauràs d’ajudar la mare! –em deien, xafarderes i sol.lícites, les veïnes – Quants anys tens? Sis? Ja ets tota una doneta!
- Ja has caigut de l’escambell, Júlia! –em va dir una altra. I jo no tenia ni idea de què volia dir.
Van ser uns dies molt estranys. Sort del pare, que no anava tan enfeinat, i que em portava amunt i avall amb el cotxe com sempre, i m’ensenyava a anar amb bicicleta.
- Ets la meva nena preferida! – deia - . I jo ho trobava ben natural.
Però en Lluc, el meu germanet, va anar creixent. El pesaven cada setmana, no sé per què, perquè amb mi no ho feien pas, i sempre s’havia engreixat. Semblava una boleta. Si li acostaves un dit a la mà, te l’agafava fort, i no et volia deixar anar. Va aprendre a mirar. Un dia, em va mirar i va riure, i vaig córrer a dir-ho a la mare.
- Què dius, ara? Ha rigut? No pot ser!
Però sí. I tant! I també sabia dormir tota la nit, en Lluc. Es veu que ho han d’aprendre tot, quan neixen. No saben ben res.
La mare em deia que li havia de dir coses, així coneixeria la meva veu. Jo no sabia gaire què dir-li, però ho anava provant. Era com jugar amb un nino, però més de debò. Només que no hi podies jugar, quan dormia. No era com si fos teu. Havies de demanar permís.
Vaig fer set anys. “Set anys són molts anys!”, va dir el pare, i em van regalar un pastís molt gros amb espelmes de llumineta, d’aquelles que es tornen a encendres soles i et fas un tip de bufar.
- I en Lluc? Quants anys té? – vaig demanar, i se’n van riure, perquè només tenia mesos. Vuit, es veu. Però els mesos no es celebren.
Quan va fer l’any, sí. Li vam fer un pastís petit, amb una sola espelmeta, i se la volia menjar. No entén res: s’ho fica tot a la boca. Quan m’agafa la mà, també la vol tastar. La vaig haver de bufar jo, l’espelma.
Llavors, un dia, la sorpresa:
- Què et semblaria, Júlia, si posàvem el llitet d’en Lluc a la teva habitació? S’hi ha d’anar acostumant...
No em va fer gaire gràcia. Si l’habitació és meva... I si plorava, a la nit? I si em remenava les joguines?
I sí, que me les remena. Em va espatllar una nina i tot. Però també és divertit. A vegades, quan no es vol quedar sol, la mare el posa al meu llit, i jo m’estiro al seu costat i no em vol deixar marxar. Llavors faig veure que dormo, fins que ell s’adorm ben adormit.
Ara ja té cabells, molt rossos, i li agrada que el pentini.
Però, a més a més, li he ensenyat un joc, ara que comença a parlar. Ell pregunta:
- Qui hi ha?
I jo contesto:
- El llop, que se’t vol menjar! –i llavors li faig pessigolles a la panxa, i xiscla i riu. La mare diu que cridem molt. Però ens ho passem molt bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada