Els carrers seran sempre nostres!

dissabte, 21 d’abril de 2007

El cor del poble és el forn de pa


El cor del poble és el forn de pa: al matí, al migdia o al vespre, tots i totes hi acabem anant, al carrer de la Placeta, i tornem a casa amb el pa olorós i tebi que a Cal Jolis han cuit durant les hores quietes de la nit, mentre dormíem i les estrelles eren enceses i altes.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció va ser darrera el taulell, amb calma i parsimònia, dedicant-nos a cada un una paraula amable, a més del pa i la torna, o del pa i la coca, o del pa i les patates i el diari.
Durant molts anys, dia rera dia, l’Assumpció ens va obrir fora d’hora, si convenia, i ens va tractar com a amigues, com a amics.
Ara és hora de tornar-li una mica d’aquella amistat i d’aquella confiança. Hora de recordar-la i d'enyorar quan fèiem fer petar la xerrada si la trobàvem passejant, o asseguda al pedrís de la Fonda quan els captards vellutats de l’estiu ens convidaven a prendre la fresca.
Però ara ja no podem preguntar-li per les coses que no sabem, i els temps que no vam viure...
Quan som nens, i quan som joves, no ens ho acabem de creure, que els anys passen de la mateixa manera per a tothom. Ens sembla que només fem passets de pardal, i tenim tanta pressa de fer-nos grans que passem per la vida sense adonar-nos de la meitat de les coses...Després, quan els nostres fills creixen, veiem en ells una mesura molt més clara dels anys passats, dels anys que no s’aturen.
Però és amb els néts i amb els besnéts, quan tenim temps d’aturar-nos una mica i veure’ls créixer; quan tenim temps d’escoltar-los.
L’Assumpció ens va regalar, sempre, un comentari amable, un somriure: amistat i confiança.
Per sort, des del cor del poble, des del forn de pa (que és com el ventre tebi d’una mare), algú vetlla encara en la nit, algú ens hi espera.
És hora d’agrair-ho.
Gràcies, Assumpció, per tantes hores de feina; gràcies per haver pogut trobar-te cada dia, com una fita, com una referència en els nostres camins d’anada o de tornada.
Desitjaríem trobar-te encra, carretera amunt, o carretera avall, o al pedrís de prendre la fresca, molts dies, molts captards. Desitjaríem trobar-te esperant que arribin els teu néts, o el Josep o el Joan o l’Antonieta, els teus fills. Ajudant la Conxita, veient créixer els teus besnéts...
Et recordarem, Assumpció, i gràcies de tot cor per la teva acollida de cada dia.

4 comentaris:

Montse Viver ha dit...

Hola Roser,
Veig que tant a "Escrits d'Alpens" com a "Casa de coixins i pedretes", hi ha un pàlpit de vida que no trobo en altres escrits potser més literaris però més freds, més elaborats però no tan autèntics, m'agrada molt aquest tarannà sincer i vull creure que no sóc sola en apreciar-ho. Endavant, és realment d'una senzillesa que emociona.

Anònim ha dit...

ROSER CREO QUE NO TENGO EL GUSTO DE CONOCERTE PERO,TE CUENTO QUE YO HE PASADO LOARGOS VERANOS EN ALPENS DESDE NIÑA HASTA QUE ME CASE Y HE TENIDO LA GRAN SUERTE DE CONOCER A QUIENES TU CITAS Y A TODOS LOS ALPENSINOS
UN ABRAZO DE ESTA ALPENSINA DE CORAZON
PILAR HIJA DE ANTONIO Y NURIA DE BADALONA

Roser ha dit...

Gràcies, Pilar, segur que algun dia ens coneixerem. Sóc la filla gran de la Pepeta de Cal Pei.

Pilar ha dit...

mira si entras en este enlace que ahora te dejo me veras actualmente,solo tienes que entrar al foro leer algo que ponga Pilar sccl y..esa soy yo
abrazos
www.sociedadcamilista.cl