Portes: velles, molts velles; n’hi ha alguna que és gairebé un parrac de fusta, suspès de miracle de les frontisses. Portes on el temps, tan esquerp, s’ha amansit...
Conviden a entrar-hi. Potser darrera només hi ha el buit amb olor de resclosit: un aire negre on les aranyes escriuen i reescriuen les hores entre biga i paret. O un rebost amb patates grillades i oblidades, àvides de terra humida.
Però també hi ha la porta blava i lluminosa, que dóna a un pati empedrat i solell: llum de sol i de mar i de roba estesa...o la porta amb dents d’obra vista, vermelles, que et fa passar a la cuina olorosa de patates amb llorer: amb un foc a terra centenari d’olors gravades a la pedra ennegrida.
Finestres: velles, molt velles; n’hi ha alguna que és només un forat a la paret corcada del temps...
Conviden a sortir-ne. Carrer enllà, potser només hi ha més parets i més finestres, cadascuna amb l’heura enfiladissa que arrela a les esquerdes engrunades. O un horitzó obert de muntanyes amb la vessant vinosa dels faigs d’hivern.
Però també hi ha la finestra de color d’oli d’oliva: amb verds de geranis o de petúnies, clapada de flors. Costa més de sortir-ne, perquè la claror hi entra matisada i endolcida: passa del groc del migdia al lila del captard com si no gosés; de puntetes, i s’estén amb parsimònia als llençols tebis d’un llit desfet.
Finestres amb el paisatge calcat als vidres com una pell, indestriable; portes amb el temps que hi grinyola com un gat esmunyedís.
Conviden a entrar-hi. Potser darrera només hi ha el buit amb olor de resclosit: un aire negre on les aranyes escriuen i reescriuen les hores entre biga i paret. O un rebost amb patates grillades i oblidades, àvides de terra humida.
Però també hi ha la porta blava i lluminosa, que dóna a un pati empedrat i solell: llum de sol i de mar i de roba estesa...o la porta amb dents d’obra vista, vermelles, que et fa passar a la cuina olorosa de patates amb llorer: amb un foc a terra centenari d’olors gravades a la pedra ennegrida.
Finestres: velles, molt velles; n’hi ha alguna que és només un forat a la paret corcada del temps...
Conviden a sortir-ne. Carrer enllà, potser només hi ha més parets i més finestres, cadascuna amb l’heura enfiladissa que arrela a les esquerdes engrunades. O un horitzó obert de muntanyes amb la vessant vinosa dels faigs d’hivern.
Però també hi ha la finestra de color d’oli d’oliva: amb verds de geranis o de petúnies, clapada de flors. Costa més de sortir-ne, perquè la claror hi entra matisada i endolcida: passa del groc del migdia al lila del captard com si no gosés; de puntetes, i s’estén amb parsimònia als llençols tebis d’un llit desfet.
Finestres amb el paisatge calcat als vidres com una pell, indestriable; portes amb el temps que hi grinyola com un gat esmunyedís.
3 comentaris:
Finestres i paisatges... Quin gran plaer tornar a passar per aquí!
(Vaig a posar-me al dia)
Entrar i sortir, portes i el que s'espera dins... entrar amb l'ànima de trobar quelcom que no has trobat dins... i encertar el que cercaves. Com en Bastian Baltasar Bux al travessar les esfingies que li cercaven l'anima valenta.
M'agrada.
Maria
Un plaer retrobar-t'hi, perdedor!
Maria, gràcies per anar-me seguint. De fet aquesta casa, que gairebé no és tal, és o vol ser complementària de la teva "Casa dels anhels". Seguirem amb la immobiliària!
Publica un comentari a l'entrada