Sóc només pols, però em penso estrella.

divendres, 13 d’abril del 2007

Tot el temps del món


Està ple de gom a gom. Sento l’escalfor humana al meu voltant i, malgrat la calor, em fa companyia. No sé fins a quin punt els sentiments de la gent són de debò –potser més d’un està pensant ara mateix en les lletres del cotxe que encara no ha pagat, o en la pel.lícula d’aquest vespre- però en general es respira una familiaritat confortable, una escalforeta que diu: som aquí per un mateix dolor. Miro al meu voltant: homes, dones, molts cabells blancs, calbes rotundes, calbes incipients. També cabells arrissats i rossos de perruqueria, cabells amb grisos tot just insinuats. Però totes les cares em miren amb respecte, amb confiança, com dient: ets del nostres. Compartim el teu dolor.
Les cançons, són les de sempre. M’emocionen. Amb les primeres notes, sento ja la petita estrebada ràpida de la pell de gallina als braços, la tibantor a la pell del crani. M’agrada que no canviïn. Jo no canto mai –no en sabria- però m’arriben al cor com un doll de llum. I penso en tu, que has mort, que ets la protagonista de les cançons, de les flors, la receptora de les llàgrimes, la causant del dol...quina sort que tens! Avui hi ha molta gent. Devies ser algú important, devies tenir molts amics. Veus, mentre vas ser viva no ens vam conèixer; segurament eres la dona d’algú, segurament no m’hauries volgut conèixer. Però ara sóc al teu enterrament, i t’enyoro en silenci, ploro sense vergonya i penso que sí, que hauria sabut estimar-te. Avui mateix, amb aquest sol tan tebi, hauríem pogut fer una llarga passejada seguint el riu; t’hauries abocat a la barana del pont i jo t’hauria agafat de la cintura: “compte!”, falsament alarmat, just un pretext per tocar-te, malgrat els teus cabells blancs i els anys escrits a la pell que t’han fet la mirada tan dolça...
Ara el capellà parla de tu. Bé, per descomptat. “Una bona dona”, “una esposa fidel”, “una mare exemplar”... Bah! Xerrameca. Tòpic rera tòpic. Jo sí, que t’estimo de debò. M’haurien de deixar dir tot el que em vessa al cor, aquesta allau de tendresa inútil serviria, avui. El teu vidu tornaria a casa pensant que havies estat molt millor. Potser no se n’havia acabat d’adonar, ja se sap; els anys esmussen les emocions, les tornen arrodonides i estèrils com còdols de riu. Els teus fills lamentarien tantes ocasions perdudes en què et podien haver conegut: una dona, no només la mare sempre a punt.
Si em deixessin dir!..Ara, la pau. “Doneu-vos la pau”, diu el pallasso: m’agrada, això. Encaixo cordialment, entusiasta, amb tothom qui tinc a l’abast, a dreta i esquerra, al darrera, al davant,i per ganes els abraçaria i tot. Sento el tacte de les mans humides, de les càlides, de les mans eixutes i de les lànguides, com peixos morts. Tant se val: tots són els meus, els nostres amics.
Gràcies, sí, vull un recordatori. Veus? Ara ja sé el teu nom, i m’agrada. “Marta”. No podia ser altrament. Avui el cel és de vellut, diu el teu nom als quatre vents. Quin gran dia per morir, Marta, quina cerimònia tan bonica en aquesta església tan ben posada, al cap del pont, aquest pont tan majestuós i tan alt. Et recordaré. Et duré al cor i t’agombolaré, parlaré amb tu fluixet, t’explicaré el color de cada tarda, i cada olor de cada dia d’aquest estiu encara tan verd, tan ufanós.
Potser la gent no m’entendrà. A vegades em miren malament, saps, i llavors m’adono que estava parlant i gesticulant sol, o potser amb algú com ara tu, Marta. Algú a qui podia haver estimat. No en facis cas, si ens miren malament. Arrepenja’t al meu braç; compte amb aquest graó, que no ensopeguis. Fa temps que ja no em preocupo de si em miren o no, o de què duc posat, perquè accepto les mirades, el fred i la calor i la pluja i la neu com a regals que em diuen que sóc viu.
Duré el teu record embolicat a la seda de la mirada que no em poden prendre. Un mort és millor que un viu, t’ho juro, deu vegades millor. Sé que m’escoltes. Jo també sóc una mica mort; no gran cosa, encara no del tot, vaig tirant. Em fan mal els peus, sovint...
T’estimaré dia i nit, fins i tot quan els teus comencin a oblidar-te, que ho faran, empesos per aquest dia a dia tan bèstia que s’han muntat: pagar la làpida, els serveis funeraris, les flors de debò; després les flors de plàstic, la missa de cada any, potser una nota molt petita a la premsa...i el no-res. Es pensaran que ja ets només un munt d’ossos i després ni això, no hi pensaran.
Però no t’espantis. No pateixis. Jo t’explicaré puntualment cada petita alenada de vent, i les flors que es desclouen, i les flors que es tanquen. T’explicaré les estrelles tan altes de cada nit, i el seu viatge rodó de llevant a ponent, o la lluna amb quatre cares, com una màscara de Carnestoltes-fredes-tira-pets-a-l’olla. Vindré cada dia al pont on, avui, t’he conegut. Mira que n’és, d’alt. Fixa-t´hi: és una meravella, l’aigua. Un miracle. La sento a la pell. La miro, i sóc ben endins d’aquesta mirada, potser un peix de color de roca, o un sabater de potes ingràvides, o un còdol llis amb vellut de molsa...
Estàs cansada? Ja callo. Ja ho sé, que xerro massa, però no me’n sé estar. Estic tantes hores sol... Reposem. Seu aquí, veus? Tens raó, no cal dir res més. S’hi està bé, agombolat amb la sentor del ciris i el resclosit de pedra humida dels segles al ventre fresc d’una església alta, o al marge herbós de l’aigua que mai no es repeteix. Escolta, olora. Plora, si vols, ja ens coneixem, no hi fa res. Llepa el silenci com si fos un pinyol àcid i ensalivat de pruna groga. Perquè tenim molt, molt de temps.
Tinc tot el temps del món, Marta.