dimarts, 4 de setembre de 2007

La Pepeta de Cal Pei


A Alpens tots la coneixem, la Pepeta. Tant, que ja forma part del nostre paisatge íntim: el que recordem quan en som fora, el que enyorem.
La veiem passar amb el cabàs, dia sí i dia també, sempre enfeinada; o regant les flors, o passejant carretera amunt, carretera avall...
La Pepeta de Cal Pei ens guarda les claus que són de tots. I les paraules perdudes; els noms de les cases, els noms de les flors: l’herba prima, l’herba blava...Ens guarda les claus dels consells, les claus dels records, les claus de las cançons antigues.
Si estem malalts, té una paraula amable a punt; si estem bons, també un somriure...i a vegades, fins i tot, una petita, benèvola, fina ironia.
Però és que la Pepeta de Cal Pei és, també, la nostra mare. Per a nosaltres és tot això i més: molt més.
I és que, d’una mare, ho volem tot: que ens deixi fer la nostra, quan som petits; que ens deixi ser petits, quan som grans i tornem (i volem tornar sempre). Volem sentir-nos escoltats i agombolats; volem recobrar els records i les olors de la infantesa.
De les mares, ho esperem tot: la carícia suau, els llençols nets amb olor d’espígol, els macarrons del diumenge, el somriure a punt, la força.
A les mares, els donem ben poc: però ho prenem tot.
Gràcies per tot, doncs.
Per molts anys, Pepeta!
Per molts anys, mare!

2 comentaris:

David Osa Fernández ha dit...

És maquíssim Roser! La imatge d'una mare és d'allò més entranyable, o com a mínim és la sensació que percebo personalment. M'agrada recordar els bons moments que he passat quan era petit amb els meus pares.
Tinc un record maco de les seves mans, poc agradables al tacte, perquè havien treballat molt quan eren joves (i encara ara), però l'asperesa de les seves mans em donaven seguretat i confiança.

Molt maco, Roser.
Procuraré llegir més els teus escrits, a part dels que rebo al correu. Fins aviat, i salut!

Roser ha dit...

Gràcies, David.
Continuem en contacte. Salut!